dimecres, d’octubre 13

Eufemismes psicològics

Psi... còlegs, psi...quiatres... ens han de solucionar al vida, són dels pocs que tenen la barra de dir-te que no hi ha solucions màgiques i tot seguit fer-te un llistat de coses a provar, que segur que t'aniran bé, ja ho veuràs, s'ha de ser sistemàtic.

Mai he visitat cap psicòleg, ni psiquiatre... però n'he rebut molts a l'escola.  Ells (normalment en l'àmbit escolar són més elles), apareixen ben empolainats, perfumats i tots porten sota el braç una bossa/bolsa/maleta petita o gran, de pell o plàstic, però sempre molt cara, on porten tota la paperassa. Tu apareixes mig despentinada malgrat has passat pel lavabo abans a posar-te presentable, però, mala sort, t'has trobat un parell de nens a l'escala que t'han fet parar i... bé, és igual..., portes una llibreta amb mil coses apuntades i les mans tacades de pintura/tinta/ceres...

Us asseieu i tu has de contenir un uf de descans que cada múscul del teu cos clama, al notar el teu pes reposar sobre la cadira. De què parleu? Parles de la criatura, fas servir paraules com conducta disruptiva, crisis, possible negativisme desafiant, poca tolerància a la frustració, les seves però, altes capacitats. Vaja tot plegat un eufemisme per típic nen o nena, que t'està donant pel sac des de principi de curs... rabietes, patades, negativa a fer res, crits, insults...   comences a sospitar que tens taquicàrdies i insomni per culpa seva, per no parlar de l'esquena (la nostra estimada esquena), i doctor, jo no sé què més fer ja! Que si reforç positiu, que si flexibilitat, que si amor i carinyo i comprensió, que si.... a la merda, hombre ja!

La reunió acaba de manera plaent perquè tots dos sou éssers educats, madurs i heu après les normes bàsiques de socialització de la conducta humana. A la sortida, i al cap d'una setmana, d'aquella reunió,paradigma de la coordinació del diferents àmbits d'intervenció et queden unes frases gravades:

"Agafa-t'ho com un repte" (La mare que la parit, la cabrona aquesta!)

I el millor, el que em fa serrar les dents i fer esforços per contenir el cop de puny que li estamparia a la cara (us ho juro):

"No et preocupis, ocupa't"

 A la merda, hombre ja!

6 comentaris:

zel ha dit...

Anna, Tarambaneta del meu cor, ja t'ho he dit més d'un cop, t'entenc i molt, el meu Bernat, que avui fa 18 anys, era un nen així, amb la preadolescència s'hi va afegir un transtorn greu de conducta, sé de què parles l'he patit a casa, no ens vam suicidar tots de miracle, (ell sí va fer dos intents) I només quan vaig canviar d'actitud, el collons del repte, el positivisme, i la gran paciència, el vaig recuperar, ara, dur, molt dur, molt i molt, ens va migdestrossar la casa, ens va agredir i...bé, la medicació va fer niracles, però la nostra actitud ho va arrodonir. Em poso al teu lloc. De veritat. Ja ho saps, tens el meu mail, si necessites ajuda, juro que et puc ajudar, crec...

XeXu ha dit...

Què fàcil que és parlar quan no s'han d'enfrontar ells al problema, oi? No està malament aquesta feina de psicòleg, dir als altres què han de fer i rentar-se'n les mans...

Clidice ha dit...

ja us planyo a tots plegats, si puc arribar a trobar insuportables els meus fills (sortosament ja no tant), no m'imagino havent de fer creure els fills dels altres. Teniu tota la meva admiració!

Anna ha dit...

T'entenc perfectament. No és ni culpa teva ni del nen. I el que és obvi és que no és responsabilitat teva. El problema és que no hi ha recursos per nens amb aquests problemes i ho acaben pagant els mestres, els companys de classe i a llarg termini la societat. Quan s'adonaran els polítics que invertir en l'educació des de ben al principi dóna guanys? Aquests nens el que necessiten és un adult que sigui constantment al seu costat i si pot ser, en una altra aula.

Anna Tarambana ha dit...

Zel, gràcies! Avui em sento molt millor, a l'escola ens estem movent i reorganitzant recursos per tal de no "perdre" el nen, que de fet és la meva gran preocupació... A veure com avança el curs.

Xexu, suposo que cada u fa el paper que li toca... :s

Clidice, només fem la nostra feina i quan veiem críexer a totes les baldufes ens sentim tan orgullosos, que de fet us hauríem de fer enveja, perquè la nostra tasca és única i incomparable.

Anna, no hi ha culpes, això està clar. Si és cert més recursos o més immedietesa en les solucions ajudaria molt més. Encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Pandora ha dit...

Mmmm, Tarambana que estàs parlant dels meus col·legues....el que no entenc és per què els pobres van triar la vessant de la Psicologia de l'Educació...per mi era un pal i vaig triar un altre tema, que també té tela: la psicologia organitzacional (els Recursos Humans o molt cops INhumans...), però això donaria per un altre gran debat. Sort amb ells però pensa que la seva feina també ha de ser dura...pobres, tens dret a la pataleta, però deixa'ls una mica de marge...a mi em fan pena i tot de begades. Però és cert que l'empatia i la sensació de ser propers potser no són la seva eina més destacable...i sobretot, no ens posis a tos al mateix sac...si us plau! ;-)