dissabte, de novembre 20

Olors

Si us hagués d'explicar quina olor faig podria dir que faig una barreja dolça de l'olor de la crema hidratant que em poso cada matí i de perfum (quan me'n poso) i delxampú. Però aquesta no és la meva olor autèntica, aquestes olors només són les que he triat per acompanyar-me durant el dia. La meva olor personal la ignoro. Sé quina olor fa la meva mare, jo li dic que fa olor de mama, perquè l'olor que fa ella, que la distingeixo per entre les cremes, el perfum i el sofregit és única. Elmeurei fa olor i gust de préssec dolç, cosa que és fantàstica perquè el préssec és la meva fruita favorita. 

Les olors ens omplen cada dia i sovint les ignorem, però de tant en tant apareixen i connecten amb una part molt íntima. Recordar olors és estrany perquè si tanques els ulls pots recordar el moment en imatges però ets incapaç de reproduir cap aroma. 

Recordo l'olor delmeurei quan vaig arribar aquest estiu després de 15 dies fora, la seva olor a l'abraçar-lo a l'aeroport em va omplir tota d'emocions de casa, de llar. Recordo l'olor del meu pare quan arribava d'excursió, aquella barreja de natura i esforç...  Recordo l'olor de les rajoles mullades de casa la meva àvia Mercè i em ve nostàgia. La meva germana fa olor d'almívar, l'olor de 1916 sempre em recorda als mocadors de la meva àvia Maria, que em va ensenyar a sonar-me, no pugis muntanya amunt, em deia, i em feia acostar i em posava el mocador al nas i deia sona't. Recordo també l'olor de camagrocs assecant-se, damunt d'un mocador de fer farcells, al pis de dalt.

També hi ha l'olor d'hospital, de malaltia, de pèrdua... que se't posa al nas i no et deixa, que queda a casa i sembla no marxar encara que netegis i airegis, i que encara que no recordis massa, aprens a identificar.

I acabo el post, sense massa solta no volta, perquè jo volia explicar-vos una altra cosa molt diferent, relacionada amb les olors, una cosa trivial, d'acudit fàcil, si voleu, però no m'ha sortit. Per tant, us quedeu sense saber que a l'escola hi ha una companya que fa una olor molt peculiar, que no és de brut, ni de suor, ni de mal alè, és la seva olor, però que a mi em provoca un sentiment que m'obliga a mantenir-me a distància per parlar amb ella, malgrat per la resta ens avenim a la perfecció. És molt estrany.

10 comentaris:

Carme ha dit...

Saps, Anna, que els estats d'ànim també fan olor? Un estat d'ànim no deixa de ser química i fa una determinada olor.

A vegades una mateixa persona de sobte (o en un cert temps) canvia la seva olor... i es torna desagradable, sens e ser ni de suor ni de brut ni res de tot això.

No tinc ni idea de si la teva companya pot estar estressada o deprimida... o jo què sé... (espero que no) el que sí sé és que després de conèixer unes quantes persones amb depressió... m'adono que les depres fan una olor característica. Una olor que reconec tot i que evidentment es barreja amb l'olor habitual d'aquella persona.

Ara em fa una mica de vergonya haver escrit això, ja que no puc pas demostrar-ho, és ben bé una experiència i una conclusió absolutament personal.

XeXu ha dit...

Els humans hem perdut molt la capacitat olfactiva. De totes maneres, és un sentit potent que es pot entrenar, i a més, que quan evoca un record ho fa de manera molt bèstia, és un impacte. Estem molt acostumats a la vista i també a l'oïda, però no tant a l'olfacte. Jo tinc aquest sentit molt poc desenvolupat, i a més, certs problemes han fet que encara senti menys les olors. Tot i així, quan perceps alguna olor coneguda, la sensació és increïble. I reconèixer l'olor de la persona estimada sempre m'ha semblat una de les coses més íntimes que hi ha.

Mortadel.la ha dit...

Aquesta olor que dius que fa la teva amiga és el record d’alguna cosa que t’ha passat i que potser no recordes. Al contrari que en Xexu, les capacitats olfactives no crec que es perdin, així com les del gust, a no ser que hagis passat per una escarlatina magistral. Encara ara puc olorar l’olor del dia dels Reis i saber de qui és el jersei que s’han deixat oblidat a casa. Llegint-te m’arriba l’olor d’aquesta colònia, la 1916 i de pas rememoro la del Floid que m’era tan desagradable. La de mort, la de flors malmeses per massa dies entre aigua...
A voltes hi ha olors “noves” que no podem acabar d’identificar i aquestes són les que em posen nerviosa. Les que coneixem i no sabem a què o amb què ens fa pensar.
I , Carme, encara que no ho puguis demostrar en el post sàpigues que et crec. Un enterramorts em va dir saber la causa de la mort per l’olor! Vaig flipar pepinillos! Més endavant hi vaig trobar la relació... La medicació! Segur que el què dius de les depressions podria anar per aquí!
Vinga fins aviat... un tema interessant, Anna. Molt!

Clint ha dit...

jo sóc molt d'olors. m'ha encantat aquest post!

Anna Tarambana ha dit...

Carme, si? La veritat és que sé que últimament està força estressada per diferents motius i preocupacions... I, que no et faci vergonya, jo estava preocupada perquè no sé què em passa que no "suporto" aquesta olor que despren però d'altra banda és una tia super competent, agradable, simpàtica, hi ha bon rotllo... Hi pensaré amb tot això.

Xexu, si que l'hem perdut, la resta dels animals per supervivència la tenen molt activa. Nosaltres hem anat pel camí fàcil, i el que ens enganya més sovint.

Mortadel·la, ostres, ara em faràs rebuscar en el subconscinet! Això de les olors i la medicació em sona, l'alimentació també et fa canviar l'olor. L'olor de flors mortes que comentes m'ha fet estremir.

Clint, gràcies. Jo no em considero especialment dotada en aquest sentit, però hi ha records i sensacions que sense les olors perden molt significat.

Audrey ha dit...

Un post fantàstic!, les olors són tot un món i et transporten a llocs tan diferents. Jo i les olors..., porten records i descobriments.

Salutacions,

Elfreelang ha dit...

Estem tant acostumades a disfressar les olors amb altres olors ! potser et recorda una olor d'alguna altra persona del passat aquesta companya...no és cap cosa trivial Anna...

montse ha dit...

M'agrada aquest post, l'olor et fa navegar pel túnel del temps.

Salut!!!

Mr. Missis ha dit...

Un dia vaig sentir que l'olor és el sentit que té un poder de recordar, de fer retornar records a la memòria, més potent que la resta dels nostres sentits.

M'ha encantat el post.

I per cert, el teu blog fa olor de Titanlux... que veig que l'hi has passat una mà de pintura!

Joana ha dit...

I les dones embarassades són mestres en descobrir la barreja d'olors que s'amaguen en una cosa o en una persona. Jo vaig tenir una mala experiència...totes les olors les associava a l'Ambipur :) Mai més n'he posat a casa!
M'encanta aquest post!
Un dia explicaré les de l'hospital...a mi m'agraden :)