divendres, de gener 28

Més bona cara

Aquesta setmana han passat moltes coses, algunes de petites, fins i tot insignificants i oblidables, d'altres que recordaré sempre, i quan sigui velleta explicaré als meus nets... quan era joveneta... quan tenia la vostra edat... abans...

Si he de triar entre tot el què he viscut aquests dies, tot el que no he explicat, malgrat pensar que era un post, em quedo amb la imatge que componen tots aquests moments escolars. La meva imatge de mestra. La meva imatge de tutora que havia quedat feta a miques després de fer d'especialista i de passar pel càrrec de cap d'estudis. He tardat un trimestre ha recuperar-me, a trobar el ritme, a fer-me la classe i els nens meus, a recuperar-me a mi. 

La veritat és que he canviat, els anys, les tribulacions, m'han tornat més calmada i alhora més capaç de fer coses i arriscar davant els nens. Una mena de combinació estranya, que no sé explicar. Una barreja de "va, provem de fer això" i de "si no ho acabem avui, tampoc passa res, parem motors, que ens convé" i també un "això, jo ho faig a la meva manera", i un "això que m'expliqueu és més vell que  l'anar a peu, no m'ho empasso com a pedagogia moderna". 

Després d'uns anys d'arribar a l'escola amb un nus a l'estómac, obrir el llum del despatx i fer-me creus del dia que m'esperava - i esperava a l'escola - , és fantàstic anar a treballar tranquil·la. Hi ha una cosa que no ha canviat, però, T. i jo seguim arribant les primeres a l'escola, ens trobem amb la conserge i l'administrativa i després de petar la xerrada ens separem, abans cada una anava al seu despatx, ara cada una a la seva classe. No us enganyo si us dic, que les dues fem més bona cara.

9 comentaris:

Carme ha dit...

La veterania és un grau, nena! :) M'alegro que feu més bona cara, això sempre és bon senyal.

Elfreelang ha dit...

Això d'anar contenta a treballar no té preu! me n'alegro!

Alyebard ha dit...

Has donat la volta a la roda. I ara més sàvia en reculls el preu amb la tranquil·litat guanyada.

òscar ha dit...

Treballar tranquil i content és una de les fites que cada any em proposo. L'alegria sempre la tinc, però això de la tranquil·litat em sembla que no ho sé gestionar massa bé.

Com els anys no me la donen ... hi ha algun manual o basar on aconseguir-la? :)

XeXu ha dit...

És fantàstic llegir això. Assumir responsabilitats està molt bé, i comprovem realment que quan es diu això no es diu per qualsevol cosa, també ho podríem traduir per 'menjar molta més merda'. Però en un lloc com una escola, on aquests càrrecs han de ser rotatius, desempallegar-se de tot això i poder fer la feina que et va portar allà ha de ser un descans. Perquè és una de les feines més vocacionals que hi ha, i això de menjar-se marrons no és vocacional ni molt menys, només t'ho trobes. Així que a gaudir del poc que queda d'aquella època, i a gaudir encara molt més d'aquesta retrobada amb tu mateixa.

zel ha dit...

Em sembla que parlo jo...s'està tan rebé sense haver de fer coses que no t'agraden... només mestra i prou!!!!

Me n'alegro!

Sr. Tinc ha dit...

bona cara? lúltima bona cara que jo tenia deu fer, uixxxxxxxxs, 15 anys?

Joana ha dit...

Un somriure de bon matí i el món és teu. M'agrada llegir-te això :)

paraulespetites ha dit...

M'agrada el teu blog i et segueixo! A més tinc coses en comú amb tu: mestra a l'espera del nou destí de concurs de trasllat, una noia de ciutat que ha anat a viue al "pople" d'ell...