L'escola aquests dies és plena del bronzit nou propi de cada curs. Els plors dels petits es barregen amb històries impossibles dels més grans i els mestres, plens d'energia estem convençuts que ens podrem menjar el món, fer tot, més i millor i que no com anys anteriors ens guardarem prou de que els menuts se'ns mengin del tot les energies. Innocents!
dimecres, de setembre 30
diumenge, de setembre 27
dissabte, de setembre 26
I, com escric aquest post?
Com l'escric, eh, papa?
Res del què escrigui, res del què plori, res del que faci, senti, digui, expliqui, et farà tornar.
Les mans, els dits amb el bolígraf agafat fent sudokus, de La Vanguardia. La cella esquerra sempre amunt. La teva veu gravada en un cassette, que no sé on és, dient: "I, ara amb tots vostès, la Cantant Calba", i jo amb la meva veu de ripipi de 7 anys començant a desafinar. Els teus silencis, els teus gestos, les mirades, el sentit de l'humor, la teva lletra en mil notes escrites, en mils de quaderns, llibretetes, trossos de paper que ara no fem més que trobar per casa, per tot arreu. La teva olor en tornar d'excursió. El teu metòdic ordre, en cada un dels prestatges. Els trossos de diaris que retallaves sobre educació, que jo després mai em llegia. Les trampes permeses al Trivial. Les manies: persianes avall, llums tancats. Com et picaves el rellotge, volent dir aquesta dutxa ha estat massa llarga. La xocolata, les figues, el cafè, el bon vi. Com caminant al meu costat, et posaves sempre a la banda de la vorera exterior pels cotxes. Com caminaves, saltaves, brincaves, t'esmunyies muntanya amunt, sempre amunt. Sempre endavant. Mai enrere. Aquests últims dies, encara tossut, fort, ferm.
Com l'escric, eh, papa?
Res del què escrigui, res del què plori, res del que faci, senti, digui, expliqui, et farà tornar.
Les mans, els dits amb el bolígraf agafat fent sudokus, de La Vanguardia. La cella esquerra sempre amunt. La teva veu gravada en un cassette, que no sé on és, dient: "I, ara amb tots vostès, la Cantant Calba", i jo amb la meva veu de ripipi de 7 anys començant a desafinar. Els teus silencis, els teus gestos, les mirades, el sentit de l'humor, la teva lletra en mil notes escrites, en mils de quaderns, llibretetes, trossos de paper que ara no fem més que trobar per casa, per tot arreu. La teva olor en tornar d'excursió. El teu metòdic ordre, en cada un dels prestatges. Els trossos de diaris que retallaves sobre educació, que jo després mai em llegia. Les trampes permeses al Trivial. Les manies: persianes avall, llums tancats. Com et picaves el rellotge, volent dir aquesta dutxa ha estat massa llarga. La xocolata, les figues, el cafè, el bon vi. Com caminant al meu costat, et posaves sempre a la banda de la vorera exterior pels cotxes. Com caminaves, saltaves, brincaves, t'esmunyies muntanya amunt, sempre amunt. Sempre endavant. Mai enrere. Aquests últims dies, encara tossut, fort, ferm.
I, ara, sense tu, hem de mirar amunt, endavant. Mai enrere. Però, saps què, papa? Encara camines al meu costat.
dimarts, de setembre 8
L'home versus la màquina
Davant els creixents rumors de la modernització del sector docent amb la incorporació d'ordinadors per cada alumne/a de 5è (quins nervis, uala tius, que ens tornem europeus) em pregunto: hi hauria la més mínima possibilitat als centres de fer un trueque?
Seria el titular.
Però què dius, retrograda! Això és anar en contra dels temps, ets una insensata, et negués a la realitat del món 2.0, fora, fora, fora, fora!!!
Perdó... però és que a la meva escola anem curts de plantilla, en aquests moments hi ha una aula que encara no té tutor, els mestres no tenim hores per fer suport als alumnes amb necessitats educatives especials i hem hagut de renunciar al projecte d'art per quadrar horaris... Però d'acord, d'acord... si insistiu ens quedem els ordinadors. Si realment creieu que aquesta és la prioritat, qui som nosaltres per dur-vos la contrària, oh, ments pensants!
Nosaltres canviem 27 ordinadors per més personal.
Seria el titular.
Però què dius, retrograda! Això és anar en contra dels temps, ets una insensata, et negués a la realitat del món 2.0, fora, fora, fora, fora!!!
Perdó... però és que a la meva escola anem curts de plantilla, en aquests moments hi ha una aula que encara no té tutor, els mestres no tenim hores per fer suport als alumnes amb necessitats educatives especials i hem hagut de renunciar al projecte d'art per quadrar horaris... Però d'acord, d'acord... si insistiu ens quedem els ordinadors. Si realment creieu que aquesta és la prioritat, qui som nosaltres per dur-vos la contrària, oh, ments pensants!
dimecres, de setembre 2
"Amor bajo cero" o sincronia antàrtica
El Jaume és al terrat. El Jaume és ja gairebé un amic. Hem parlat més amb ell que amb alguns parents. Avui, després de molts mesos, l'hem conegut. Fins ara, només li coneixíem la veu. Jo, al veure'l he pensat que me l'imaginava més vell. Què voleu que us digui? Prejudicis que una agafa...
En Jaume és un bon paio. Truca sovint, passa per casa... el Jaume vol cobrar.
El Jaume és el bon jan que no cobrarà ni un duro si no aconseguiex solucionar el problema tècnic que fa mesos, me-sos, m-e-s-o-s, que no ens deixa viure. Quin? Sento que les vostres veus silencioses em pregunten... Doncs, res una tonteria que ha fet que des de setmana santa ens estiguem dutxant a estones amb aigua calenta i a estones, moltes, amb aigua freda, gelada, antàrtica.
Cada matí ens aixequem, elmeurei s'aixeca a obrir la caldera, que durant la nit s'ha apagat, es dutxa hiper ràpid, i en acabat va a obrir la caldera que s'ha tornat a apagar. Jo, alhora em poso a la dutxa aprofitant les últimes gotes d'aigua calenta que queden al tub em mullo, apago l'aixeta, m'ensabono i ràpidament m'esbandeixo amb aigua ja tèbia perquè la caldera quan jo començo a esbandir-me el cabell, ja torna a haver-se apagat. Tota una apologia de sincronia en parella i estalvi d'aigua.
En Jaume és un bon paio. Truca sovint, passa per casa... el Jaume vol cobrar.
El Jaume és el bon jan que no cobrarà ni un duro si no aconseguiex solucionar el problema tècnic que fa mesos, me-sos, m-e-s-o-s, que no ens deixa viure. Quin? Sento que les vostres veus silencioses em pregunten... Doncs, res una tonteria que ha fet que des de setmana santa ens estiguem dutxant a estones amb aigua calenta i a estones, moltes, amb aigua freda, gelada, antàrtica.
Cada matí ens aixequem, elmeurei s'aixeca a obrir la caldera, que durant la nit s'ha apagat, es dutxa hiper ràpid, i en acabat va a obrir la caldera que s'ha tornat a apagar. Jo, alhora em poso a la dutxa aprofitant les últimes gotes d'aigua calenta que queden al tub em mullo, apago l'aixeta, m'ensabono i ràpidament m'esbandeixo amb aigua ja tèbia perquè la caldera quan jo començo a esbandir-me el cabell, ja torna a haver-se apagat. Tota una apologia de sincronia en parella i estalvi d'aigua.
Malgrat el romanticisme en que potser innocents us ho heu imaginat: despulladets a la dutxa, l'altre tenint cura que la caldera no s'apagui amb amor i devoció... res de res. Romanticisme zero, vaja, la mateixa temperatura en que ens surt l'aigua.
No us negaré que el pobre Jaume ens comença a caure bé, ho heu d'entendre, les trucades a mitja tarda, les visites a casa fins i tot quan no hi som, l'interès... per cobrar. Avui mateix, ens ho ha confessat: "tinc tantes ganes que es solucioni com vosaltres". Tot generositat i altruïsme.
Saber que hi està treballant, des de fa més de dues hores em dóna esperança, potser aviat per fi, elmeurei i jo ens podrem tornar a dutxar junts!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)