dilluns, de febrer 15

La nit estelada



Ai, si aquesta nit no fos tan clara...
Ai, si no hi haguessin estrelles en el firmament...
Només podria viure en espiral, només podria viure cap moment
Tanco la finestra. I l'olor d'hospital em fa venir vasques.
M'ofego! M'ofego aquí dins!
Aire! Aire!
Obro la finestra i respiro aquest aire, aquest firmament, aquests estels...
Miro amunt.
Miro avall.
Que a prop que és avall.
Que prop veig els estels damunt la pedra del camí.

__________________________


LA NIT ESTELADA de Vincent Van Gogh 1889


Una altre proposta de Relats Conjunts

12 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Angoixant! Es veu com s'apropa la tragèdia!. Felicitats!

Sergi ha dit...

No sé si l'he entès massa bé, però angoixant és, eh? Fas referència a l'autor?

kweilan ha dit...

Molt ben reflectida l'angoixa que devia sentir el pintor al psiquiàtric.

Anna Tarambana ha dit...

Sip! He llegit que el va pintar estant al sanatori, era el paisatge que veia. No volia que fos així, però m'ha sortit d'aquesta manera...

Jordi Casanovas ha dit...

doncs a mi tal com t'ha sortit m'està molt bé...

Elfreelang ha dit...

molt bona la sensació d'ofec! molt bon relat-poema prosa poètica...és com si en Vicent es manifestés a través dels relats conjunts!

Tonina ha dit...

Ariba el final. Tràgic!
M'agrada, en poques paraules expresses molt.
Salutacions

Garbí24 ha dit...

Potser es el que realment va sentir el pobre Vincent....

fanal blau ha dit...

Dur, sintètic, potent!
Molt bona aportació!

Pd40 ha dit...

Si no va anar així, e ben trobatto :)

Una abraçada!

Barbollaire ha dit...

Tarambana, carinyo...!!

és potent, brutal, angoixador!

magnific!

deomises ha dit...

Hi ha una senzillesa aparent en el poema, però només formal...

Tot el missatge que hi aboques és complex, angoixant, si més no.

Bona feina, d.