Ai, si aquesta nit no fos tan clara...
Ai, si no hi haguessin estrelles en el firmament...
Només podria viure en espiral, només podria viure cap moment
Tanco la finestra. I l'olor d'hospital em fa venir vasques.
M'ofego! M'ofego aquí dins!
Aire! Aire!
Obro la finestra i respiro aquest aire, aquest firmament, aquests estels...
Miro amunt.
Miro avall.
Que a prop que és avall.
Que prop veig els estels damunt la pedra del camí.
__________________________
LA NIT ESTELADA de Vincent Van Gogh 1889
Una altre proposta de Relats Conjunts
12 comentaris:
Angoixant! Es veu com s'apropa la tragèdia!. Felicitats!
No sé si l'he entès massa bé, però angoixant és, eh? Fas referència a l'autor?
Molt ben reflectida l'angoixa que devia sentir el pintor al psiquiàtric.
Sip! He llegit que el va pintar estant al sanatori, era el paisatge que veia. No volia que fos així, però m'ha sortit d'aquesta manera...
doncs a mi tal com t'ha sortit m'està molt bé...
molt bona la sensació d'ofec! molt bon relat-poema prosa poètica...és com si en Vicent es manifestés a través dels relats conjunts!
Ariba el final. Tràgic!
M'agrada, en poques paraules expresses molt.
Salutacions
Potser es el que realment va sentir el pobre Vincent....
Dur, sintètic, potent!
Molt bona aportació!
Si no va anar així, e ben trobatto :)
Una abraçada!
Tarambana, carinyo...!!
és potent, brutal, angoixador!
magnific!
Hi ha una senzillesa aparent en el poema, però només formal...
Tot el missatge que hi aboques és complex, angoixant, si més no.
Bona feina, d.
Publica un comentari a l'entrada