D'escriure

Sovint es creu, que per escriure un post ple de sentiment, ple d'humor, d'aquells que traspassen les ànimes dels lectors (i d'aquest posts n'hi ha ben pocs) ho has de fer en un estat d'eufòria, de ràbia, d'amor, d'odi, de tot i de res. Sembla que si no estàs vivint el sentiment en plenitud en el mateix instant que escrius no siguis capaç de transmetre tot el què vols dir, com si deixant refredar aquella passió deixessis que les paraules s'escapessin i les perdessis per sempre en la memòria. 

Ben mirat no sempre és així. A vegades els sentiments d'amor, de ràbia, d'odi, de tristesa m'omplen tant que no puc trobar les paraules. Començo els posts, els faig i els desfaig, però estic ofuscada i cap frase sembla bona per començar, cap categorització sembla prou contundent per transmetre la ràbia, ni cap subjuntiva prou bona per dir com estimo. I deixo el blogger en blanc i aquell dia no publico, o publico un post poc compromés, perquè necessito reposar els sentiments, o tancar-los amb pany i clau i ofegar-los perquè no tornin a sortir, o guardar-los tot acaronant-los com un tresor únic, o arxivar-los amb l'etiqueta a recuperar per un futur post,  necessito repensar la idea i reescriure-la dins meu, necessito que el post faci un pòsit o fins i tot necessito que el sentiment es capgiri i acabi sortint una cosa de dins meu totalment diferent. 

No sóc conscient d'aquesta necessitat, o almenys no n'he estat fins avui. Quan una enrabiada m'ha portat a escriure tot això i adonar-me que per escriure a vegades cal tenir les idees clares, i els sentiments en quarentena.