Quan fa menys d'un mes finalment va aparèixer la psiquiatre de M amb un diagnòstic (el definitiu!) vaig respirar més tranquil·la, com si el fet de posar una etiqueta m'hagués de solucionar els problemes, però de fet, així és com m'ho van vendre. A partir de llavors tot seria més fàcil, em donarien pautes, em donarien més suport a l'aula i tot aniria molt millor.
Si, molt bé, ara quan em pregunten puc dir que a l'aula tinc un nen TEA d'altes capacitats amb tot un seguit de característiques associades. I què? No ha canviat res. No tinc prou recursos per atendre'l. M i jo ens avenim força, però la principal problemàtica és que tinc nens i nenes a l'aula.
M necessita suport constant, per increïble que sembli malgrat ser un nen amb altes capacitats els seus problemes de conducta i la seva rigidesa han fet que s'hagi quedat tan enrere amb els aprenentatges que necessiti un Pla Individualitzat amb continguts d'un curs anterior al seu, només estem a segon i cada dia que passa el decalaix entre ell i els seus companys es fa més gran.
M i jo ens avenim força, tret de quan té crisis on sembla que s'hagi d'acabar el món, em respecte i diria fins i tot que ha establert cert vincle amb mi, però tot i així, hi ha moments en que no sé per on tirar.
Em demanen que sigui ferma, però alhora amorosa i flexible. També em diuen que he d'entendre que els seves estructures mentals, molt rígides, fan que no entengui la realitat de la mateixa manera que la resta de nosaltres, però alhora em diuen que he de mirar que s'integri a les dinàmiques de l'aula.
A vegades dubto que algú realment sàpiga ben bé què és el què he de fer.
7 comentaris:
Insisteixo, no seria convenient que aquest nen estigués en un grup d'ensenyament especial? És realment bo per ell estar envoltat dels altres alumnes, com si la situació fos normal? No sé si fer com que no hi és el problema en aquest cas pot funcionar. Ja t'ho vaig dir un cop, i parlo des del desconeixement. No voldria ofendre a ningú, però per què fer un esforç de normalitat quan la situació no té res de normal?
Penso que com dius no hi ha ningú que sàpiga realment què cal fer. Et donen pautes i certes premises però trobar-t'hi tu i veure amb el pas del temps què funciona i què no serà la clar per mirar de que aquesta "normalització" que es pretén, sigui el més normal possible. No deu ser fàcil. Ànims Tarambana!!!
Subscric completament el comentari d'en XeXu. Hi ha casos que, per el propi bé d'ell mateix, haurien de ser tractats amb la dosi d'excepcionalitat que pertoquen, i sense que això hagi de fer estripar els vestits a ningú.
No cal que dubtis, sembla bastant clar que ningú sap massa què fer. Jo ho veig ben bé així. Ànims i si t'hi entens ja has fet mooooolt!
Potser una detecció precoç hauria ajudat, però hi ha tantes escoles on no es contemplen dislèxies, TDAH, altes capacitats, i tot es justifica amb que "el nen és un mandrós", "és molt mogut" que, quan s'hi arriba, la troca està tan embolicada que no hi ha qui la desemboliqui. Ànims!!!
Anna, has vist Rain Man?
La vida no és cap pel.lícula, oi? Però si no l'has vist, mira-la. No saps com em va ensenyar: a mirar i a saber entendre.
El nen segur que parla per totes bandes. Crec que fas el què has de fer, Anna. Segur.
Em sap greu no pensar ni com en Xexu ni com el Sr. Missis.
Està molt lluny del que crec.
No és fácil. Cap persona ho és. Estem massa acostumats al nen "MOTLLO". La mateixa societat és el que li convé: que tots siguin, siguem i pensem igual. Menys problemes i Olé! No. Aquest nen segurament ens podria ensenyar un munt de coses... com molts d'altres que es consideren malats sense estar-ho.
Eys bona, i ho saps, ets bona, així que endavant, ho faràs...
Publica un comentari a l'entrada