Quan passo per sota el campanar veig el sol il·luminant fredament les seves pedres, passen pocs minuts de les vuit i el termòmetre marca uns gelats 2 graus. Una senyora entra al forner de la plaça i un cop de vent em gela la pell. Fa fred, duc guants posats i barret, i al meu ipod sona aquesta cançó.
Trobo que l'atzar de l'electrònica, a vegades, dóna molt sentit a petits moments.
6 comentaris:
Aquesta sensació que l'aleatori del Ipod i petits episodis de la vida s'han posat d'acord, l'he tinguda un grapat de cops.
Crec que hi ha un nan allà dins, fent possible que les coses aleatòries semblin molt menys aleatòries.
Amb aquesta música fins i tot es nota menys fred...i l'olor a pa recent fet?
Ai, jo ja estic acostumada al fred...ara, al zulo, escric amb anorac...
Crec que en un futur els ipods sabran les cançons per on passaràs, i s'activaran automàticament!
...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...
desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ
COMPARTIENDO ILUSION
TARAMBANA
CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...
AFECTUOSAMENTE : OS DESEO UNAS FIESTAS ENTRAÑABLES 2010- Y FELIZ AÑO 2011 CON TODO MI CORAZON….
ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE ACEBO CUMBRES BORRASCOSAS, ENEMIGO A LAS PUERTAS, CACHORRO, FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER Y CHOCOLATE.
José
Ramón...
El meu ipod té la virtut de ferme plorar... i per tant, cada cop que estic trista em llança "aquella" cançó que em desferma les llàgrimes.
Molt maco, molt....
:)
Publica un comentari a l'entrada