Demà

Jo creia, sobretot perquè havia oblidat, que si mai arribava el dia en que hipotèticament jo marxava de casa aniria ben carregada de trastos, llibres, quadres, records i mil i una caixes plenes de coses.

Quina absurditat. Com si casa meva la poguessin conformar una pila de llibres, una pila de records, i uns quants quadres. Casa meva és molt més que això. Sóc jo i sobretot és ell.

Casa meva són uns ulls marrons, un truc amb un tros de cinta daurada i un somriure gegant.

Aquest dies de maletes i estovalles, ADSL, i sofà, d'ulls de bou fosos i piles d'estris estic al límit del plor absurd i el riure incontrolat.

I arriba demà. Demà que no sé si farà sol o plourà, si per fi aconseguiré fer parlar a la D. de P3 o seguirà callada mirant-me, demà on potser decidiré finalment endur-me la caixa o pel contrari abandonar-la a l'oblit de la que cada cop és menys la meva habitació. Demà.

Demà que em fa somriure perquè el veuré arribar dalt del seu cotxe, amb els seients abatuts i una cadira de despatx al darrere i ell em veurà a mi amb els meus últims tres paquets, esperant-lo a la porta de casa. Demà on li demanaré de tornar a llegir, si us plau, el poema de Miquel Martí i Pol, demà que quan anem a dormir estrenarem llençols, ens agafarem de la mà a les fosques i ens somriurem d'amagat i, ens adormirem pensant com seran els nostres demà a partir de llavors. Demà. Arriba demà.