Esporuguida

Arraulida sota la meva manta de quadres rosa, amb els mitjons per sobre els pantalons del pijama, veig com la pantalla de la televisió es torna negre, després de l'últim episodi de Boardwalk Empire. 

De reüll esporuguida em miro almeurei i dic: "Ara no sé si he fet ben fet de tornar a escriure".

"Que has estat tota l'estona pensant això?"  

"Era més fàcil escriure quan era un personatge i feia el tonto". Dic.

Ja no sóc la Tarambana. Penso. 

He tornat esporuguida, arraulida. 

No vull remenar la merda, disseccionar cada moment, pensar mil i una vegada amb les coses que em preocupen i m'espanten. Perquè això ja ho faig jo soleta, no necessito cap bloc per tornar-me més neuroestènica. Per tant, he de pensar molt bé en què vull escriure aquí. Pensar-ho de veritat. Perquè això no acabi sent un evocador sentimental on em recreiï sense mesura. 

"I tornaràs a comentar?" em pregunta elmeurei. 

Silenci. "D'aquí una mica."  Dic

Necessito el meu temps. Potser una setmana, o potser dues. 

"Anem a dormir?"

Surto de sota la manta, la plego ben pegada i la penjo al sofà.  A punt per quan la torni a necessitar.

6 anys

Torno després de mesos sense escriure. Torno sense fer cap promesa, sense cap objectiu, ni cap expectativa. No espero res. Tampoc esperava res quan vaig començar fa 6 anys. No puc evitar parar-me en aquest "tants".
 
No sé ben bé qui era quan vaig començar aquest bloc, però de mica en mica, tot va anar encaixant, cada peça al seu lloc, cada moment, cada persona amb el seu valor, cada sentiment en la mida justa on pertocava. M'agradava tant aquella vida. No puc dir que la d'ara em desagradi, crec que no tinc dret a queixar-me, i puc dir que sóc feliç. Però la mort del meu pare ho va desencaixar tot. Res era on tocava, ni jo, ni ningú.
 
La imatge acabada del trencaclosques ja no hi era. I suposo, crec, estic conevençuda, que aquets últims 2 anys he estat, i cony, encara estic, ordenant-ho tot, i us puc ben dir que hi ha peces que encara no encaixen, hi ha moments, dies que per més que entefori amb força en el trencaclosques no acaben d'encaixar. I m'enfado, m'entristeixo, m'enrabio amb mi mateixa per ser com sóc, per lluitar contra l'inevitable, per no voler que les coses canviïn, quan ja han canviat inevitablement. M'entesto, em lligo, no em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el què he de fer. Com sona d'egoista.
 
Aquí enmig d'aquest espai buit i anirien un seguit de reflexions sobre l'egoïsme, que us estalvio. Només us en dic la veritat personal que n'he tret: els meus sacrificis personals no em porten a la felicitat, i sovint tampoc garenteixen la dels altres. Per tant, com a exerci de creixement personal he decidit treballar en fer-me feliç a mi i al meu marit. I, ser la millor versió de mi mateixa que pugui, perquè crec que si els altres em veuen feliç a ells també se'ls encomanarà una mica.
 
Si us he de ser sincera, ni jo mateixa acabo d'entendre com m'ho faré, lluito contra 32 anys de caràcter i un trencaclosques sense instruccions, però què carai, si he arribat fins aquí ja he fet el més difícil.

Wi-fi

Fotografies, onomatopèies, frases acabades amb massa punts d'exclamació, preguntes retòriques... M'atabalo. Si ja ho entenc, el teu estiu ha estat fantàstic, ets una persona activa, imaginativa, sociable, alegre, que no en deixes passar ni una... On has anat, què has menjat, begut, a qui t'has trobat, follat, fotografiat, l'estat de l'aigua, el del teu cabell, el del teu gos, el del teu nen...  Si, també ho entenc, el teu estiu ha estat molt millor que el meu. Sóc una avorrida. Realment aquest estiu sense connexió m'ha fet perdre grans coses. No puc esperar a desconnectar-me.

Departament 31

El departament 31 es debat entre l’elegància i el ruralisme decadent dels dos països que la tenen  empresonada.  El departament 31 és com la vida mateixa.  Com aquesta vida nostra que ens fa caure molt avall descobrint les nostres pitjors mancances per fer-nos aixecar creient que, ara que les coneixem podrem redreçar-nos. El departament 31 és com nosaltres, amb pobles elegants i senyorials envoltats d’altes cingleres i racons empobrits venuts al més elevat postor.  El departament 31 és a un cop de cotxe, com és a un cop de mala sort aixecar-te ressacós de tu mateix després d’una mal vespre, sabent que ho oblidaràs tot, i hi tornaràs a caure. Com el senyor que posa plantes de plàstic al balcó de fusta de cara a la carretera D-125.

Gotes de pluja

Una gota atrapada entre murs m'ha acompanyat rítmicament en el meu insomni. Seguia repicant fins i tot havent-se acabat la pluja.

M'imagino el seu repic canonades avall, ressonant per tots els dormitoris de mà esquerra. Avui com a veïns de gota, al creuar-nos a l'escala, ens saludarem amb cara de son i, no ens enganyem, una mica de mala llet.

Mentre espero que soni el telèfon i passejo el dit per damunt de l'Ara, penso que qualsevol dia és bo per tornar. Sense donar explicacions, sense dir què has fet, vist, sentit, sense divagar sobre blogs ni vida. Sense donar explicacions, gaudint del fet d'haver tancat per vacances una part de mi que sense contrasenya es deslliura de tots els vincles que l'enllacen. 

I què tant hi fa que aquest no sigui el millor post del món, i què tant hi fa l'agonia de la columna sense actualitzar de l'esquerra... Qualsevol dia és un bon dia per actualitzar.

Sant Jordi, la "antesala"

A veure, aquí s'han de dir les coses pel seu nom. El noi que no vulgui salvar cap princesa de les mans del drac del consumisme/ignorància/dietesexpresdestiu/vulgaritat o el què sigui que us vingui pel cap, és perquè no vol. Perquè de feina, n'hi ha, us ho asseguro.

Preneu-me a mi per exemple:

Tota ben vestideta fent cua, com unes quantes noies més, a la llibreria per tal de triar el llibre - EL LLIBRE - Per ser fidels als fets us he de posar en antecedents:

1. Jo ja tinc el llibre, triat, comprat, embolicat i amagat a la calaixera del llençols. (ai, això no ho havia d'haver escrit, massa tard!)

2. Però penso, calla, potser li podries regalar també un altre llibre X. 

Així, que com a princesa del segle XXI malgastadora estic fent cua per comprar el 2n llibre de Sant Jordi. Davant meu unes quantes noies, darrere unes quantes altres. Tot esperant, agafo un diari - ja has comprat el diari? Que demà no n'hi ha, em diu la veu de ma mare en off des de la trucada telefònica de les 9 del matí.

Em toca el torn i al avançar jo, la noia de darrere meu se m'arramba tant que em fa sentir incòmode: que no sap que hi ha una cosa que es diu espai personal o millor dit encara: no sap que hi ha denúncies per sexual harassment?

"Que teniu un llibre de ABCDEFG?" dic jo.

"No saps el títol?"

"No, no el recordo"

"De XYZ, has dit?"

"No de ABCDEFG!" I al final, envio a prendre pel sac la cua i la noia que no em deixa respirar i em poso just al costat de l'ordinador lateral del paio. 

" A veure de ABCDEFG em surt aquest llibre de l'any 2007, aquest altre de l'any 1997, aquest del 2005, però no està traduït, i un del 2009"

"Quin tens aquí?"

"Ah... cap"

Bravo, bravo, bravíssimo! Un aplaudiment i ovació general pel dependent. Imagineu a la princesa dient al drac: Em penses menjar? Ah... no.

M'acomiado i me'n vaig. I ja a fora, m'adono que porto el diari sota el braç, que no he pagat. 

En una d'aquelles mil·lèssimes de segon en que el bé i el mal es disputen el fer, penso a no pagar-lo, però això no seria propi de mi i menys després que elmeurei m'ha reformat i ha aconseguit que no robi res en els últims 4 anys, per tant, giro cua i el torno a la prestatgeria. Passo de tornar a entrar a fer el numeret: ai, no miri, és que marxava sense pagar, quin cap que tinc, jijijijiji... No gràcies.

Quan em pensava que no podria viure en un poble més patètic que aquest, on la millor llibreria no tenen un llibre de ABCDEFG, em passa una furgoneta pel costat: vidre avall, braç pelut penjant, cigarret  a la mà i un "hola" que prenten ser sensual i invitador.

De veritat, per favor, que arribi Sant Jordi, ja i que em faci tornar a sentir princesa.

Despertar

Començo el dia tan fascinada veient com la llet s'escola colador avall, deixant el tel empresonat, que no me n'adono que la tassa verda està vessant deixant tot el marbre de color cafè amb llet.

M'agrada el despertar lent dels dies de festa, les petites coses que omplen els moments, les rutines allargades i la sensació que si jo no em moc, res no es mourà. En un dimecres feiner, em veuria empesa cap al moviment per criatures, pares i el rellotge de classe marcant les hores. No em desagrada pas, de fet, en aquests moments en que m'he reconciliat amb la professió, despertar-me avui o la setmana que ve tan em fa. La son i la mandra d'avui és menor, però les ganes de viure iguals.

Tuning

A vegades, t'asseus i  t'agradaria evocar sobre el teclat tot el què penses, tot el que sents. És el moment, tu sol, davant la pantalla, el cursor pampallugajant i els dits esperant que les sinapsis màgiques del cervell comencin a enfilar pensaments i paraules. 

Però no passa res.

No passa res, perquè tu has canviat. Ja no serveix entrar al bloc i posar-te a la pell del personatge i deixar anar quatre bajanades, tampoc serveix disfressar llocs i persones conegudes per si algú et pogués arribar a identificar, tampoc serveix dir mitges veritats, però dir-les senceres quan hi ha gent que et pot posar nom i cognoms no és una opció, penses: té algun sentit tot això?

I t'adones que hi ha certs ajustos que cal fer, que potser fa mesos o anys que estàs fent en tu mateixa i el bloc. Ajustos cada cop més imperceptibles que només si tires enrere i llegeixes detingudament pots descobrir. Ajustos que van precedits d'espais de buit, ajustos que sovint per manca de temps i esforç no veuen la llum, però que deixen la seva llavor en mi, en el bloc. Ajustos que sovint han començat amb diàlegs titubejants amb altres, perquè mireu que és difícil posar paraules en veu alta a un bloc i definir les bestieses que et passen pel cap. Ajustos que ningú veu. 

Però que jo sento.

Reflexió del dia (20)

La intel·ligència és el bótox del cervell.

És la reflexió de la tarda. Si d'acord, ser intel·ligent és super guai, però ser intel·ligent en plan repel·lent no et deixa viure, ni fer tonteries, i al final acabes fent cara de muermo, com la Nicole Kidman. I acabes llegint grans contes sobre arbres que un senyor va plantar a la Provença, tractant a la teva audiència com si fos imbècil i no hagués sentit parlar del putu conte mai, que llegit per tu sembla no acabar-se i perd tot el sentit. 

Però mirem amunt, endavant, que només queda un trimestre.

Season 06 Episode 20 (cony! només he escrit 20 posts aquest any!)

Seguint amb les energies renovades després del Spring Break, com les millors sèries americanes, en el capítol - post d'avui la protagonista, Anna Tarambana, fa front al nou dia després de no aclucar ull per culpa del mal de queixal. El constant dolor fa d'eix dels grans moments del dia. La protagonista es veu obligada a aixecar-se d'hora - després de no haver dormit - per tornar a picar l'avaluació dels seus alumnes, després de perdre el document. En el capítol també es fa un breu esment a les notícies d'actualitat - cortesia del departament - amb una diàleg brillant amb la directora en el seu habitual paper de torra collons (spoiler):

"Ja heu vist que l'any que ve treballareu més hores?"

"Treballareu? Treballarem, no? Tu també"

Més endavant, es viu un moment de tensió quan a la protagonista se li escapa un nen durant la visita fora l'escola -M en el seu paper de nen amb transtorns que no saps perquè t'acabaries menjant a petons - també es viu un moment tendra on el nen i la mestra es reconcilien. 

A les acaballes del capítol es veu la protagonista fent de mestressa de casa, intentant reorganitzar la roba d'hivern - que cada any ocupa un calaix més- mentre espera alseurei. En acabar el capítol s'intueix que la son està a punt de véncer, i inevitablement ens preguntem: se'n recordarà de prendre l'antiinflamatori o haurà de no dormir durant un altre nit?

Un cop més, ens queden molts fronts oberts: Com s'ho ha fet per endreçar més roba en el mateix espai?  Elseurei arribarà i s'haurà de fer els entrepans per la setmana? Què soparan? Haurà rebut la cap d'estudis el document que la protagonista, eficientment, ha enviat a les 8 del matí? Resistirà el dolor fins la propera visita al dentista dilluns vinent?

Trepidant.

Quan deixo d'escriure al bloc

Quan deixo d'escriure al bloc no faig res d'especial, segueixo amb la meva vida, potser més intensament que quan tinc temps per asseure'm i teclejar. O potser a l'inrevés, perquè potser quan deixo d'escriure al bloc em venç la mandra o el cansament. 

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que escriure un bloc és ben poca cosa, almenys escriure el meu bloc.  Però sempre hi acabo tornant, potser perquè em fa d'eco, i això sempre va bé a l'ego - va deixeu-me fer un enllaç... i no m'ho tingueu en compte - i això, sempre va bé per l'ego.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que tinc moltes coses a dir, però que potser aquest no és el lloc on m'agradaria dir-les o escriure-les. Però no en tinc cap altre.

Quan deixo d'escriure al bloc, i algú em pregunta "que no escrius?" jo li responc: "ara no,  no en tinc ganes". Quan aquest algú és la meva germana, que em llegeix cada 15 dies, em preocupo i penso: "potser hauria de tornar".

Quan deixo d'escriure al bloc i m'hi poso, esforçant-me a acabar un post que es tituli "Quan deixo d'escriure al bloc" algú apareix per la porta i em diu: "que estàs fent el què em penso que estàs fent?" I, quan passa això, vol dir que més o menys se m'ha tornat a despertar el cuc però que és hora de deixar el bloc, fins al proper post.

Wally 2.0

Avui he vist la meva consciència blocaire pel carrer. Portava texans amples, bambes i una bossa gran. Feia cara de preocupada. 

La veritat és que com a consciència blocaire no val un duro (de les antigues pessetes).

Es passejava per allà, al mig del carrer, i la única cosa que ha despertat en mi ha estat un "mira en Wally", en versió 2.0.

Curiós, un dilluns curiós.

La resta de la setmana bascularé la pelvis, cantaré cançons dins el meu cap, creuaré els dits perquè M. segueixi malalt uns quants dies  més, em faré les ungles, i aniré al banc. Però abans de res, a sopar. I sobretot, sobretot, a esborrar en Wally.

Línies discontínues

He sentit que un paio per la tele deia la gran frase: "Actualment la policia no sigue a los sospechosos, lo hacen los satélites". I tot seguit s'ha vist una mena de simulació de satèl·lit segurament dibuixat pel fill del narrador, que llençava uns raigs (línies discontinues) cap a un cotxe americà vell i atrotinat. L'avantatge de rodar a Amèrica és que hi ha una tipologia de cotxes que sembla haver existit sempre, per això pot existir un programa de televió com el de la mtv sobre tunning de trastos inservibles i, per això poden fer servir imatges d'arxiu sense que tu et paris a pensar: aquest model no es va deixar de fabricar als anys 50? No senyors, no, estem a Amèrica i aquí sembla ser que tothom condueix cotxes dels seus avis. Patètic. 

Les línies discontinues semblen haver perseguit bé als sospitós i han dut a la polícia, que ja no persegueix però si que es desplaça, cap a un terreny pantanós. Van tardar una setmana ha buidar la bassa aquella, diu una paia que deu ser ajudant del sheriff com a mínim, però no hi va haver sort. Després van decidir fer servir mètodes més rudimentaris, i van demanar a un policia (imatge de paio amb barret de policia americà i uns binoculars) que vigilés al sospitós. On no arriben les línies discontinues que arribi l'home. Efectivament, el paio va al mateix lloc que els havia indicat al satèl·lit, però, atenció! Déu meu! Hi ha un tros de terra que sembla diferent! Que curiós! Decideixen enviar un CSI que clava unaes banderetes (grogues) a terra i després d'escoltar un parell de testimonis reals (tot són dones)es veu com, efectivament, el cadàver de la dona del sospitós jau allà. Embolicat amb bosses d'escombraries i cinta aïllant. Aquí decideixen mostrar imatges reals, per donar una mica de veracitat al documental. Un detall, tret que estic esmorzant i em sembla de mal gust. On és la coherècia? Si decideixes fer simulacions fes-ho fins al final. Si has aconseguit colar les línies discontínues segur que ningú hagués notat el coixí i els trossos de fusta entaforats dins un clot i ben recoberts de plàstic negre

Complot

La veritat és que la trobada d'incògnit sembla treta d'una pel·lícula italiana de tercera. Arribo al lloc X, a l'hora Y, assegurant-me que no em vegi ningú i si no fos perquè estic sola al mig del carrer em posaria a riure. És tancat. El bar de la trobada és tancat. Acabem tots reunits davant al carrer adonant-nos que com a grup clandestí ho fem de pena. Més pena fa que acabem sent quatre i el cabo, perquè aquestes coses ja se sap, la gent parla molt però a l'hora de la veritat ningú vol mullar-se.

Ens asseiem al voltant de la taula, per fer complot. Estem emocionats, ens sentim transgressors. El nostre orgull potser s'infla una mica pensant que atrevits que som de fer el què fem. Tramem prudentment, amb paraules mesurades. Ens farem sentir, pensem.

Una hora i escaig després ens aixequem, paguem i dissolem la reunió, cadascú pel seu cantó. Demà comencem. Darrere nostre, deixem les begudes buides. Un suc de préssec, una menta poléo, un tallat descafeïnat, un tallat normal amb llet de soja i una cocacola.

Com a revolucionaris no acabem de donar la talla. 

Tecles

Provo d'entrar al blog i no puc. Provo d'entrar al meu compte de correu electrònic i no puc. Provo el del correu de l'escola i tampoc. Amb el facebook, passa el mateix.

Un desastre.

Un cop he aconseguit entrar al lloc web desitjat, escric i em surt un nyap. Tant hi fa si és post, un email a una amiga o un email a un company de feina. 

Si ho provo amb un document word, em passa el mateix. Un text intel·ligible, cert, però amb certes incoherències tipogràfiques.

És per això que demano aquí, que per favort, algú s'estudiï com crear teclats d'ordinador on la col·locació, en quant a distància, de les tecles sigui la mateixa. També seria d'agrair que algú unifiqués les diferents opcions de les tecles alt gr - que en alguns teclats no hi és - ctrl, fn - que el altres teclats no existeix - alt, shift... Això ajudaria molt  a les persones que van saltant d'un ordinador a l'altre. 

2 portàtils d'èpoques dferents a casa, 3 ordinadors a la sala de mestres de l'edat del paleolític, 1 ordinador a l'aula d'última generació, 1 portàtil d'escola una mica rudimentari... En un dia puc transitar per 7 teclats  diferents!

Si us plau, de que et serveix la mecanografia - que tampoc en sé, que escric ràpid a dues mans però només a 7 dits (si he parat a comptar-los) - doncs, de què et serveix si has d'acabar mirant el teclat per saber on poses cada dit? Hombre ya! Tants avenços per re!

6 anys i prou

Podria fer un post críptic, però què voleu que us digui, ja no sóc així. Podria començar a parlar de decisions, de moments de la vida, d'etapes, de sensacions d'estancament, podria escriure quatre o cinc paràgrafs sense dir ben bé res, deixant a entendre que he dit que  prou, però no dir-vos a què. Així, acabaríeu el post, havent fet una lectura molt personal, interpretant cada línia sota la vostra pròpia experiència i acabaríeu deixant comentaris que dirien més de vosaltres que de mi mateixa. 

Però no en tinc ganes. No tinc ganes de complicar-me la vida. Potser per això, avui amb una mica de recança, nostalgia, sentiment de culpa però alhora sabent que és el que necessitava, he dit que no segueixo fent tai txi. Després de 6 anys. 

No sé si mai en tornaré a fer. A casa hi tinc la casaca i el calçat, a l'escola he deixat el sabre, per què... què faré jo amb un sabre? I sempre hi ha gent que no se'l compra, potser més conscient que jo, de l'efímer de certes coses. 

Deixo enrere moltes coses, però ara no les necessito.

Fet i desfet, però ja som dimarts

És hora de passar comptes:

Aquest cap de setmana farem una tatin. Fet.

També anirem a pople. Fet

Esmorzarem plegats fet, dormirem fins tard fet, mirarem la tele fet, soparem fora no fet!!! i dinarem a casa fet, jugarem amb la neboda fet, parlarem de la música del casament fet, buscarem informació fet, jo no faré feina fet, i tu tampoc fet, dormirem fins tard fet, follarem i també farem l'amor fet - fet , farem una tònica mentre llegim el diari no fet!!!, trucaré a ma mare un cop fet, i dos fet i potser tres no fet!!!, estarem a Internet fet, farem acudits dolents fet, t'afeitaràs fet, jo em faré un peeling fet, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat fet, menjarem pa alemanyfet, i coca de sucre fet, farem cafès fet, beurem cervesa fet i menjarem una braç de gitano fet, estarem en silenci fet, parlarem molt fet, ens mirarem fet, t'abraçaré fet, no saltaré damunt el llit fet, llegirem poc fet, m'adormiré al cotxe fet, farem infusions fet... i serà dilluns. Fet

I ja som dimarts.

Divendres, dissabte i diumenge

Divendres per fi! I per fi un moment per seure i escriure. Mentre escalfo el forn, pensant en el dinar - si a aquestes hores - no puc esperar a poder tenir aquesta conversa guionitzada:

"Saps què?"

"Ja es divendres"

I riem. 

Aquest cap de setmana farem una tatin. També anirem a pople. Esmorzarem plegats, dormirem fins tard, mirarem la tele, soparem fora i dinarem a casa, jugarem amb la neboda, parlarem de la música del casament, buscarem informació, jo no faré feina, i tu tampoc, dormirem fins tard, follarem i també farem l'amor, farem una tònica mentre llegim el diari, trucaré a ma mare un cop, i dos i potser tres, estarem a Internet, farem acudits dolents, t'afeitaràs, jo em faré un peeling, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat, menjarem pa alemany, i coca de sucre, farem cafès, beurem cervesa i menjarem una braç de gitano, estarem en silenci, parlarem molt, ens mirarem, t'abraçaré, no saltaré damunt el llit, llegirem poc, m'adormiré al cotxe, farem infusions... i serà dilluns. 

I tornarem a esperar un altre cap de setmana. 

Junts.

Incipere

Fa fred, i el fred és trist. La llum és freda i els arbres semblen adormits. 

Arribo a casa i estirada damunt el llit penso que no m'aixecaria fins al vespre. Que ja s'està be, així, estirada mirant-me la pell posar-se de gallina, perquè a l'habitació sempre fa més fred que a la resta de la casa. Avui, potser perquè fa fred, potser perquè és dilluns, potser perquè toca és un d'aquells dies en que jo no tinc el dia. Però ho dissimulo prou bé, i sovint dissimulant i fent veure que no passa res, acabo tenint un bon dia. I fins i tot acabo escrivint un post, sense massa ganes, més perquè toca que perquè em surti de dins. Però un cop asseguda al sofà, amb l'ordinador davant és més fàcil del que em semblava. Com la majoria de coses, que un cop t'hi poses, no és tan terrible. Perquè començar ja és la meitat, que deia el meu mestre de llatí a l'institut, incipere dimidium, o alguna cosa així. 

Per tant, avui enlloc de dilluns devem ser ja dimecres.