Quin relat us suggereix aquesta imatge?
Des que vaig saber que era un muntatge: cap.
Aquesta és la resposta que em ve al cap quan llegeixo la nova proposta de relats conjunts.
Apago l'ordinador i vaig cap a l'habitació, darrere meu el mirall ensenya la meva imatge mentre em despullo. Nua, només amb calcetes, faig que no amb el cap, i abans que em comencin a caure les llàgrimes, aconsegueixo tancar els ulls, i preme'ls amb els dits de les mans. No, no ploraré. Em quedo quieta mirant-me fixament els peus retallats sobre el parquet i la pintura d'ungles mig desgastada. Davant meu, un fanal deixa entrar una llum tènua des de la finestra. Amb una samarreta vella i un pantalons amples em cargolo al llit. De cua d'ull em veig en el reflex del mirall, sobre meu el quadre. El mateix quadre que vam comprar junts a Barcelona, el mateix quadre de Relats Conjunts.
Tanco els ulls i em poso a plorar.
Als peus del llit caixes de cartró tancades, al mòbil trucades sense contestar, i al meu cor la incògnita de per què m'has deixat.
Avui, no puc escriure.
_______________________________________
Una altra iniciativa de Relats Conjunts.
El petó (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt, 1945
_______________________________________
(Recordatori: dins la secció Quimeres tot és ficció)
