Anàlisis global de la situació, a menys d'una setmana del trasllat.
Estat físic: cansada fins a uns extrems insospitats, no cal esmentar el mal d'esquena, lumbar, cervical, parietal, frontal... i "al" en general.
Estat mental 1: esgotament, ganes de plorar, merda tinc la regla, mira quina robeta més mona i petitona duia quan tenia pocs mesos, mira quines tonteries que escrivia quan en tenia 16, 18, 19, 20, 21, 22... havia de tenir un bloc, només per salvar uns quantsa rbres de ser tatuats amb la meva lletra infame d'adolescent.
Estat mental 2: somriure perpetu pensant amb elmeurei.
Estat de la meva habitació: símil a un camp de batalla. Capses, bosses, papers, records, prestatgeries mig buides, prestatgeries mig plenes, pols, fotografies, llibres que es queden, llibres que m'enduc. La rosa de Sant Jordi.
Estat del meu armari: penós. Poca roba i d'hivern. La d'estiu i entretemps és al pis o en caixes. Em posaria a plorar.
Estat del meu bloc: abandó total i incapacitat de poder-hi dedicar temps.
Conclusió: necessito que tot torni a la calma i a la nova normalitat. Necessito tenir altre cop temps per mi. Necessito poder dormir, descansar, asseure'm al sofà, mirar la televisió, poder vestir-me com Déu mana, parar de fer llistes, parar de fer caixes, parar de.
Bffffffffffff! Estic esgotada! Tic-tac-tic-tac... I, encara no he de buidar mig armari!
Estat físic: cansada fins a uns extrems insospitats, no cal esmentar el mal d'esquena, lumbar, cervical, parietal, frontal... i "al" en general.
Estat mental 1: esgotament, ganes de plorar, merda tinc la regla, mira quina robeta més mona i petitona duia quan tenia pocs mesos, mira quines tonteries que escrivia quan en tenia 16, 18, 19, 20, 21, 22... havia de tenir un bloc, només per salvar uns quantsa rbres de ser tatuats amb la meva lletra infame d'adolescent.
Estat mental 2: somriure perpetu pensant amb elmeurei.
Estat de la meva habitació: símil a un camp de batalla. Capses, bosses, papers, records, prestatgeries mig buides, prestatgeries mig plenes, pols, fotografies, llibres que es queden, llibres que m'enduc. La rosa de Sant Jordi.
Estat del meu armari: penós. Poca roba i d'hivern. La d'estiu i entretemps és al pis o en caixes. Em posaria a plorar.
Estat del meu bloc: abandó total i incapacitat de poder-hi dedicar temps.
Conclusió: necessito que tot torni a la calma i a la nova normalitat. Necessito tenir altre cop temps per mi. Necessito poder dormir, descansar, asseure'm al sofà, mirar la televisió, poder vestir-me com Déu mana, parar de fer llistes, parar de fer caixes, parar de.
Bffffffffffff! Estic esgotada! Tic-tac-tic-tac... I, encara no he de buidar mig armari!
14 comentaris:
Ànims, Tarambanaaaa! Que això està xupat per tu!! Positivisme mental, cafè i compte enrere :)
je je. Quins records. Tranquil.la. Arriba un dia en que tot es normalitza.
Sobreviuràs, oi tant si sobreviuràs!
Ostres! I tant que sobreviuràs! Sobreviuràs i ens ho explicaràs!
És aquell estrès dels trasllats, que sempre ens deixa més tocats del que voldríem. Tu pensa només que val la pena el que estàs fent.
Deu n'hi do!
No et preocupis, per coses així passem tots (bé els nois lo de la regla no, al menys en pell pròpia) però la tranquilitat tornarà.
Bàsicament és un problema d'armari. Oi que estàs espantada del que hi pots sortir d'un?
Ànims que sols et queda una setmaneta!
Sobreviuràs...si no quina és l'alternativa? Que al final el teu rei refagi la vida i ocupi el pis amb unaltra dona? jajaja això no ho pots permetre o sigui que...res de morir-se! A fer caixes!
Jejejeje, vinga bonica, vinga, que us queda poquissim temps i ja veuràs ja quant estigueu al vostre niu, piu, piu tu i elteurei!!!!!
Ànims, molts ànims i molts massatges es el que necessites, jejejeje.
Ara be, t'aviso, a la que tinguis la teva habitació completament buida i hagis d emarxar definitivament et faràs un tip de plorar, ja se que es una putada, però no et posis rimel aquell dia :-(
Petonets bonica!!!!!
A totsm gràcies pels ànims!!! Si vosaltres creieu que puc fer-ho ho faré!!! I, us ho explicaré, oi tant! Potser hi haurà fotos i tot!!!
Clint tiu, ets un cabron!!! Quin ensurt només de pensar-hii!!!!! Això jo no ho permeto maaaaaaaaai de la vida, ara ja et dic jo que una altra com jo no la trobarà ni en milions d'anys!!!
Jo mateixa, tia, tia, tia... que ja m'ho temo!!! La meva mare, la meva germana i jo com tres magdalenes i el meu pare mirat des de la porta amb la cella aixecada!!! Jajajajajaja! Dones!
El meu pare es va unir a nosaltres i també va plorar...i això que els tinc de veíns a la porta del costat, però clar, que la nena marxi de casa...uffff, quin trauma per ells, i ja ho veuràs, per tu tambe ho serà al principi, però de mica en mica una es fa forta i ho supera tot :-)
Ànims bonica!!!!!!!!!!!!
Vinc tard, però molts ànims!!! Que fer aquests esforços per una bona causa sempre és bo!!!
Com em va dir algu fa uns dies al meu bloc, agafa't un avió i fuig uns dies!!
Dona, fins i tot aquesta transició que et sembla tan horrorosa té el seu encant. La gràcia està en que aprenguis a descobrir-lo.
;)
Tarambaneta... ÀNIMS! ;-)
Publica un comentari a l'entrada