divendres, de maig 23

Caminant damunt un mar de boira

Estimada Josefine,

Fa dos mesos que he arribat i no saps com et trobo a faltar.

La tasca que aquest cop m'han encomanat és dura, però estic a les ordres delgovern.
El matí pujo fins al turó de davant del campament i penso en tu.

Conqueriré fins on abasta la vista i just dalt del turó construiré la torre des d'on governaré aquestes nove
s terres., amb tu al meu costat. A cada vall i poblat miserable hi faré arribar la nostra llengua. M'imposaré als berbers, com Zeus va fer amb el gegant Atles. Els berbers, amb aquest nom es van condemnar.

Convertiré aquesta terra heretge marroquina en un lloc civilitzat, prou bo per tu i el nostre fillet. Sé que marxar just després de
l naixement va ser una contrarietat, però les ordres no es discuteixen. Si me'n surto pot significar un gran pas per la meva carrera. Quan arribis d'aquí tres mesos ja ho tindré tot disposat. Espero que la tria dels servents sigui del teu agrat. Casa nostra és a poques milles d'una família francesos, són gent molt agradable, t'hi entendràs.

Penso en tu cada vespre i la teva imatge em dónaforça per tirar endavant.
Richard.
12 d'abril 1660

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

14 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

nena, que t'han fet els berbers???, que en Hatim ho es i es molt bona personaaaaaaaaa :-(

Jordi Casanovas ha dit...

quan publicaràs la resposta de la Josefine?

Anna Tarambana ha dit...

Jo Mateixa perdoooooooooo... No si a mi no m'han fet res! I no ho tinc res en contra!!! Però és el que surt sobre la zona de l'Atles a la wikipèdia! Pobre de mi! És que al mirar el quadre vaig veure l'home molt colonitzador i em va sortir aquesta història!! No t'enfades, oi?

Jordi Casanovas, uiii... unaresposta molt submisa, segur. Al 1660!

Sergi ha dit...

Ara no sé si desitjar-li sort i que pugui recuperar el seu amor, o que se'l pelin els berbers, que s'ho tindrà merescut per col·lonitzador... en tot cas, bona proposta!

Anònim ha dit...

Oita! El dia del meu aniversari però uns anys abans! xD

Anònim ha dit...

Diox!
M'has traslladat al segle xix i a les colonitzacions de patac! Si tinc aquella sensació enganxosa de calor i tot, i mira que aquí fa dies que no surt gaire!

Salut!

Anònim ha dit...

Pobres berbers, la civilització a punt d'arribar i ells tan tranquils sota la boira...

Anònim ha dit...

Carai, Anna, et veig molt guerrillera!! Tot això t'ha vingut del quadre o has aprofitat per desfogar-te?

:)*

Anònim ha dit...

Una història d'amor d'ara fa quatre segles... A mi em deixa acabada de parir per anar a matar berbers i ja et dic ara que no em torna a veure!!! Tros de colonitzador, mal marit, desgraciat!

Prò m'ha agradat moltíssim la idea! :)

Somriures!

Barbollaire ha dit...

Quin tros de relat, Anna...
Com si estigués llegint Salgari...

Genial!
;¬)*

Tocat del cargol ha dit...

A mi m'ha recordat la película del piano traslladant-la al Marroc. Suposo que en aquells temps les coses es feien així, tot i que fa ràbia. Bon relat, vull dir, bona carta!
Salut!

samain ha dit...

Molt ficada en l'època la carta del Richard, felicitats!

zel ha dit...

Que bonic, Anna, m'ha agradat moltíssim, proper i tendre i dur alhora...

Anònim ha dit...

M'encanta aquest quadre.
I la carta que n'has escrit es justa i delicada, sembla extreta d'una crònica colonial.

Salut.