Dilluns no ha estat mai el millor dia per anar a mercat, de tota manera jo m'hi trobo amb la meva tieta. Com la setmana passada i com l'estiu passat. Després d'aquest tres mesos d'experimentació culinària gairebé sóc una experta i em perdo poques vegades pels carrerons del mercat però tot i així, sempre va bé anar-hi de la mà d'un expert. I, a mi em fa gràcia que les mestresses de les parades es dirigeixin a la meva tieta, després de la meva demanda, per demanar-li detalls com ara perquè serà el tall o si el vull d'aquesta part de l'animal o de l'altra... és una situació còmica. Jo demano, jo pago, però la meva tieta és qui dóna el vist-i-plau final.
Abans d'entrar, passem per ca l'adroguer. Jo ni recordava que n'hi havia un, prop del mercat, però no tenen el què necessito:
"Això potser aquí tombant al cantó, carrer amunt..."
"A Cal Manel" diu la meva tieta abans que la senyora acabi les indicacions.
"Si, com que allà tenen una mica de tot."
M'agrada anar a Cal Manel. Sobretot perquè a Cal Manel, només és a Cal Manel pels d'abans i per les filles i fills de la gent d'abans. Els de tota la vida. A Cal Manel, ens atén la Paulina, la seva senyora. No sabia que la senyora Paulina es digués Paulina, però al sentir-ho m'agrada.
Al mercat anem a Cal V. i ens atén la mestressa que ha de córrer a empassar-se un tros de pernil que picava d'una safata. La mestressa, ja sap qui sóc, la setmana passada ja es va informar de si era filla o neboda i, crec que d'aquí a final d'agost em reconeixerà fins i tot anant sola.
"Què vols maca?"
"Dos bistecs, si us plau."
La meva tieta supervisa i entre les dues, tieta i mestressa, decideixen que el bistec de Filet de pobre no me'l quedi, millor el de Cap de mort. Jo amb aquests noms no me'n quedaria cap, però la setmana passada ja ens en vam menjar un parell i eren ben bons. No tant com els del Cal M. la meva parada oficial bistecaire, però són de vacances i una ha de viure, encara que sigui a base de petites traïcions casolanes.
Avui el mercat és tranquil. Dissabte estava a vessar i mirés on mirés no veia més que mares de l'escola. Avui tot és mig tancat esperant demà, quan els magatzems seran plens i el peix fresc. Jo no hi tornaré fins a finals de setmana.
Tornant cap a casa, em prometo trobar temps per anar a badar l'aparador de tardor de la meva botiga de roba de referència. Al girar el cantó una àvia de l'escola em saluda efusivament i des d'un tros de carrer enllà, faig veure que no reconec a dues germanes de P5 i 2n.
Camino ràpid cap a casa i vaig enumerant el què em queda per fer. De reüll miro la meva imatge carregada de paquets als miralls de les botigues tancades. Somric. M'agrada la meva ciutat. M'agrada perquè la reconec i m'hi reconec.
Abans d'entrar, passem per ca l'adroguer. Jo ni recordava que n'hi havia un, prop del mercat, però no tenen el què necessito:
"Això potser aquí tombant al cantó, carrer amunt..."
"A Cal Manel" diu la meva tieta abans que la senyora acabi les indicacions.
"Si, com que allà tenen una mica de tot."
M'agrada anar a Cal Manel. Sobretot perquè a Cal Manel, només és a Cal Manel pels d'abans i per les filles i fills de la gent d'abans. Els de tota la vida. A Cal Manel, ens atén la Paulina, la seva senyora. No sabia que la senyora Paulina es digués Paulina, però al sentir-ho m'agrada.
Al mercat anem a Cal V. i ens atén la mestressa que ha de córrer a empassar-se un tros de pernil que picava d'una safata. La mestressa, ja sap qui sóc, la setmana passada ja es va informar de si era filla o neboda i, crec que d'aquí a final d'agost em reconeixerà fins i tot anant sola.
"Què vols maca?"
"Dos bistecs, si us plau."
La meva tieta supervisa i entre les dues, tieta i mestressa, decideixen que el bistec de Filet de pobre no me'l quedi, millor el de Cap de mort. Jo amb aquests noms no me'n quedaria cap, però la setmana passada ja ens en vam menjar un parell i eren ben bons. No tant com els del Cal M. la meva parada oficial bistecaire, però són de vacances i una ha de viure, encara que sigui a base de petites traïcions casolanes.
Avui el mercat és tranquil. Dissabte estava a vessar i mirés on mirés no veia més que mares de l'escola. Avui tot és mig tancat esperant demà, quan els magatzems seran plens i el peix fresc. Jo no hi tornaré fins a finals de setmana.
Tornant cap a casa, em prometo trobar temps per anar a badar l'aparador de tardor de la meva botiga de roba de referència. Al girar el cantó una àvia de l'escola em saluda efusivament i des d'un tros de carrer enllà, faig veure que no reconec a dues germanes de P5 i 2n.
Camino ràpid cap a casa i vaig enumerant el què em queda per fer. De reüll miro la meva imatge carregada de paquets als miralls de les botigues tancades. Somric. M'agrada la meva ciutat. M'agrada perquè la reconec i m'hi reconec.
8 comentaris:
Cuinar es tot un art , pero sapuiger comprar lo adient també ho es i molt.
El dia a dia que descrius és magnífic. Sembla mentida com a vegades, a dins d'una ciutat, puguis retrobar aquell "Cal Manel" i les parades de tota la vida...
Jo vull una tieta com la teva!!!
Com és això que has fet veure que no veies dues criatures? Ui, ui, que ja tenim neura...
A mi també m'agrada el poble...no el meu, el poble on treballo, conec tothom i tothom em reconeix i així et sents sempre acompanyada...
Ostres, jo no vaig mai al mercat, i la veritat és que no m'acaba de fer el pes. Ja te n'he sentit a parlar altres vegades, i veig que gaudeixes, però jo trobo que comprar és una necessitat, i no m'agrada recrear-m'hi, i si ja em poso nerviós quan al súper em toca la caixera inepta, no vull ni pensar com em posaria amb la xerrameca que tenen les dels mercats.
Al meu poble el mercat és el dimecres, i hi anem a primera hora, abans que els meus pares entrin a treballar. Encara estan muntant les parades, i pots triar de tot… Ara encara es resisteix, però a l'hivern, amb aquelles fredorades… Dura que és, la vida dels mercats! Però tenir el temps de rondar-hi, fer quatre compres "acompanyada" pel poble i no en la soledat d'una gran superfície, mola.
…Per cert, a París, del 7 al 14 d'octubre ;)
striper, ja tens raó, ja... apa que no hi ha diferència entre Mercadona i mercat.
Carme, hi esperem quedurin aquests petits comerços... sinó perdrem la identitat.
llum, és que és fantàstica, eh? Jo te la deixeria, però encara no me la torneries i llavors amb qui aniria a comprar, jo, eh?
zel, és que la tornada a la realitat és tan imminent que vull fugir-ne!
xexu a mi abans també em posava nerviosa,però serà que em faig gran! Jajajaja... és acostumar-s'hi, deixar-te endur per l'ambient.. és que últimament estic una mica "zen"...Però aviat, s'acaba: ja veuràs dilluns que ve quina petacada em fotré!
musa, molt bé! :) No tens pas un lloquet per mi a la maleta! Em portaré bé, ni sabràs que hi sóc! ;) :*
Robar-te la tieta? Ostres, quina mala fama que tinc! :-P
Publica un comentari a l'entrada