Ens quedem totes dues parades al mig del carrer. A pocs metres de l'escola, just davant de la parada d'autobus. Per un moment robem uns segons al món, a la vida i callades i buides paint el què ens acaba de passar.
Desitjaria poder tornar enrere, poder tornar a casa, al llit, a la dutxa, a l'esmorzar, al 3/24... tornar al passat quan encara no havíem entrar al despatx. Tornar enrere quan encara no ens havíem assegut i veiem venir, aturades davant la via, el tren a tota llet.
I, nens, quina òstia que ens ha fotut.
Evidentment, tot plegat suposa un replantajament brutal. Primer de tot, i donades les circumstàncies, tan bestialment absurdes, cal pactar. Com un jugador de primera o un cantant de rock drogata. Jo no vull milions al mes, ni llençols de seda, jo vull una mica més de pau, una mica més de compromís, una mica més de collons, una mica més d'hores, una mica més de suport moral, una mica més de responsabilitat compartida a les 17:00 quan tanquem portes, una mica més d'amor a l'escola, als nens i nenes, a la vocació, al món. Jo vull una mica més de creença que des de l'escola canviem coses, vull una mica més de creença que el què fem aquí dins, en aquest despatxos de merda, és una filigrana d'orfebre que ajuda a créixer a petits tresors.
Molt bé, molt bé. Acato. Accepto. Però deixeu-me queixar-me. Només una mica.
Desitjaria poder tornar enrere, poder tornar a casa, al llit, a la dutxa, a l'esmorzar, al 3/24... tornar al passat quan encara no havíem entrar al despatx. Tornar enrere quan encara no ens havíem assegut i veiem venir, aturades davant la via, el tren a tota llet.
I, nens, quina òstia que ens ha fotut.
Evidentment, tot plegat suposa un replantajament brutal. Primer de tot, i donades les circumstàncies, tan bestialment absurdes, cal pactar. Com un jugador de primera o un cantant de rock drogata. Jo no vull milions al mes, ni llençols de seda, jo vull una mica més de pau, una mica més de compromís, una mica més de collons, una mica més d'hores, una mica més de suport moral, una mica més de responsabilitat compartida a les 17:00 quan tanquem portes, una mica més d'amor a l'escola, als nens i nenes, a la vocació, al món. Jo vull una mica més de creença que des de l'escola canviem coses, vull una mica més de creença que el què fem aquí dins, en aquest despatxos de merda, és una filigrana d'orfebre que ajuda a créixer a petits tresors.
Molt bé, molt bé. Acato. Accepto. Però deixeu-me queixar-me. Només una mica.
2 comentaris:
Tot el que dius està molt bé, prendre's aquesta feina seriosament és important per la canalla. M'agrada la gent que lluita per millorar el sistema, però tampoc cal atribuir a l'escola obligacions que no són seves ni dels professors. Si els pares són un desastre tampoc és culpa vostra, ni feina vostra posar-hi remei.
Jo no n'estic d'acord amb XeXu. Moltes vegades la escola pot fer molt mes que uns pares desgraciats, si els qui hi treballen volen.
Publica un comentari a l'entrada