divendres, de febrer 26

Anís i gel

De totes les noies que anant cap a casa veig pel carrer, una em crida l'atenció. No us sabria dir quina cosa en concret fa que m'hi fixi: potser el seu cabell acabat de raspatllar, la seva roba neta i encara amb el caient de l'acabat de planxa, les ulleres de sol estretègicament posades, el seu caminar tranquil, una mica altiu si voleu i sobretot, sobretot, la seva cara. La seva cara totalment relaxada.

L'expressió de cada una de les seves faccions em fa ser conscient del meu front una mica arrugat i la meva boca tancada possiblement amb massa pressió. El meu caminar és decidit, ferm, vaig cap a casa i sobre les meves espatlles encara hi ha el pes del dia que miro de deixar enrere, la meva roba ja ha sofert les embestides de l'escola i faig ganyotes, perquè m'ha fet mandra posar-me les ulleres de sol.

Aquest contrast de vida, d'actitud, de fer, em fa adonar en una fracció de temps que ja som divendres, jo no sé què li espera a aquesta noia acabada de sortir d'una revista però jo tinc molt clar com començar aquest cap de setmana: amb un somriure, una mica d'anís i una mica de gel...



8 comentaris:

òscar ha dit...

Doncs aquest matí tinc més d'un motiu per tenir un caminar altiu i una cara del tot relaxada: en concret, la lectura d'un bon número d'escrits a la catosfera que, com el teu Anna, transmeten qualitat i humanitat a dojo.

Un divendres ben inspirat el d'avui!!!

Joana ha dit...

Mai sabem què s'hi amaga darrera una cara , una mirada o un posat altiu.
Fa patxoca la manera d'enfrontar el cap de setmana i els bunyols encara més !
Un bon divendres per a tu !!!

rhanya2 ha dit...

Seria molt agosarat per part meva voler imaginar en què treballa aquesta noia i/o si treballa. Prefereixo pensar que ha arribat a entendre i a compadir el que l'envolta i que és més a prop d'un estat de gracia que tu o que jo (que tornant a casa també faig ganyotes per no posar-me les ulleres, porto la roba despenjada i els cabells, ara mateix, son més que una selva...).
No et preocupis Anna, hi arribarem. Un dia. Mentrestant, anís amb gel i bunyols!

Sergi ha dit...

Tant de bo que aquesta noia estigui tan tranquil·la com aparenta, el que passa és que, malgrat la bona imatge, no podem saber què passa pel cap de la noia, si no ens hi trobem a dins. De totes maneres, espero que passeu un bon cap de setmana tant tu com ella.

Et puc fer una pregunta? Vaig estar a punt d'escriure't, però em feia cosa. Volia saber, si és possible, si vas comentar el meu post que es deia 'Denúncia' el que parlava de c@ts. Vaig rebre un comentari amb el teu nom, i certament l'enllaç portava aquí, però no era amb el nom i l'avatar que generalment m'arriba. Potser estic una mica paranoic, però per alguna cosa vaig pensar que no eres tu, i vaig començar a menjar-me el cap una mica. Sento haver de preguntar-te, però em quedo més tranquil. No vull saber el perquè de que m'arribés amb una forma rara, només saber que ningú va suplantar la teva identitat. Si m'ho pots dir t'ho agrairé. Ja passaré per aquí, o m'ho pots dir de qualsevol manera que vulguis. Gràcies, i perdona.

neus ha dit...

d'això se'n diu saber-ne Anna!

jo m'he comprat croissantets :P
i també vaig pels carrers completament emmurriada, escabellada i arrugada (parlant de la roba, és clar).

bon cap de setmana! Petons!

Jordi Casanovas ha dit...

eii! que jo continuo de règim

AlImbUrg ha dit...

Segur que aquesta noia de revista no sap apreciar tant bé com tu el "gel" d'aquesta ampolla!!Que pel què puc recordar es porta bastant a Can Tarambana, xq ja havia sortit en alguna altra foto si no recordo malament...Boníssim aquest Gramona!!
A cuidar-se molt!!

Emily ha dit...

Què bons els bunyols. Sembles més feliç tu pensant que t'esperen.
Jo per aquestes dates sempre en faig, però farcits de crema. Aquesta setmana en faré amb anís :)