I encara que sembli que la tardor ja és aquí, encara que el paraigua reposi mig xop a la barana, encara que el blau del cel sigui més gris, encara que l'escola ja s'hagi omplert d'olor de punxa de llapís i plastilina, jo no en tinc prou.
Penso en els abrics penjant, balencejant-se cada matí al tocar-los amb la bossa passant de pressa, la foscor de la nit, els mitjons gruixuts, el nòrdic bressolant-me al ritme de cada alé i el fred del matí.
I no és cap somni, com cada any arribarà.
9 comentaris:
jo prefereixo l'hivern...i això que sóc fredolica!
El millor, aquells dies d'hivern gelats però amb un cel ben serè i un sol brillantíssim!
Mmm... que bé que sona. Sí, sí, arribarà!
Jo tinc moltíssimes ganes que començar a portar abrics, bufandes, botes altes...
ains sí... com m'agrada aquest post!
petons!
Si, a mi també m´agrada.
www.annapujabet.com
ja en tinc ganes eh? El nòrdic ja està nét i polit a punt de posar-lo :)
Comptat així, a un li entren més ganes de que arribes!
M'agrada com et detens en els detalls que van mén enllà de les coses
Publica un comentari a l'entrada