dijous, d’octubre 14

Noia llegint una carta davant una finestra



Era estrany que el món seguís. A cada paraula que llegia era més conscient de la seva soledat. La cridòria del mercat semblava llunyana i l'aire del fora semblava embolcallar-la en un moment únic. Sempre recordaria aquell moment, ho sabia, sabia que mai podria oblidar les seves mans obrint el sobre, mai se  li esborraria de la ment la curosa cal·ligrafia de Catharina, ni el color del paper. 

Els seus ulls resseguien cada lletra mentre les seves dents es serraven amb força.

31 d'octubre de 1672, començava la carta. Feia tres mesos. L'havia estat esperant tot aquell temps, tant que ni la seva mare l'havia pogut aturar mentre pujava escales amunt i es tancava a la saleta.

Ara després de tanta espera, de tanta ànsia, un nou sentiment de venciment i ràbia l'envaïa. Els francesos havien trobat Reynier, deia la ploma de la seva cosina. Les altres paraules de consol cap a ella no les entenia. Era al paller. Van disparar. Els francesos avançaven. 

Va deixar caure la carta, amb les seves delicades mans es va alçar el vellut del vestit fins al genoll i es posà d'empeus sobre la cadira. Va mirar els seus petits peus sobre el vermell del tapís i va pensar que sempre li havien agradat aquelles sabates. Mecànicament mirà el carrer, sentia la gent, l'aire i notava el ressol escalfant-li la pell. Mirar avall, era una magnífica tarda, la millor tarda per reunir-se amb Reynier.

__________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659

21 comentaris:

kweilan ha dit...

Trist però bonic i amb una intensitat que va creixent a mesura que anem llegint. M'ha agradat molt!!!

Sergi ha dit...

Una història molt ben relatada, aquesta noia, amb la cara que fa, augura rebre molt males notícies. Tu ja te la carregues en el primer relat que llegeixo...

Francesc Mompó ha dit...

Ple d'enyoradissa delicadesa amb un bon final.
Salut i Terra

Emily ha dit...

A mi també m'ha agradat. felicitats

Zincpiritione ha dit...

Molt, molt, molt bo, as usual, senyoreta Tarambana!

fanal blau ha dit...

Bon relat!

Elfreelang ha dit...

Molt bon relat! i documentat a més a més!

Peix ha dit...

Ei que bo!

Ara llegeixo el teu i vaja... hem arribat a una conclusió semblant respecte a la noia...

No hi havia participat mai, és ben curós tot plegat!

Josep B. ha dit...

Molt romantic, com potser insinua el quadre

montse ha dit...

Una bona història amb un sentiment exquisit.

Salut!!!

El porquet ha dit...

M'ha agradat, si senyora, m'ha agradat.

El veí de dalt ha dit...

Realment, has tramès la melangia que traspua el quadre. Ara sempre me'l miraré amb uns altres ulls

Anna ha dit...

Molt bon relat, trist però m'ha agradat molt!

Vicicle ha dit...

El detall de les sabates m'ha colpit. Un plaer llegir-te.

rosana ha dit...

M'ha agradat molt...la descripció calmada...i eixa enyorança del final...

Barbollaire ha dit...

Molt bon Relat, Tarambana.

Tristoi, però dolç.
Potser ho fan els colors...

;¬)*

Pd40 ha dit...

No esperava aquest final, tan colpidor, però al quadre li escau la història.

Bon relat, Anna.

Una abraçada :)

lolita lagarto ha dit...

m'ha agradat molt el teu relat, està molt ben teixit i diu moltes coses...

deomises ha dit...

Em quedava pendent el comentari...

Un bon relat que diu més del que hi ha escrit, Anna. Amb pinzellades subtils crees l'atmosfera de la soledat de la noia i de la seva melangia.

d.

Alyebard ha dit...

Bon relat, llàstima que acabi així.

... ha dit...

Quin final!! Felicitats pel relat!