Torno després de mesos sense escriure. Torno sense fer cap promesa, sense cap objectiu, ni cap expectativa. No espero res. Tampoc esperava res quan vaig començar fa 6 anys. No puc evitar parar-me en aquest "tants".
No sé ben bé qui era quan vaig començar aquest bloc, però de mica en mica, tot va anar encaixant, cada peça al seu lloc, cada moment, cada persona amb el seu valor, cada sentiment en la mida justa on pertocava. M'agradava tant aquella vida. No puc dir que la d'ara em desagradi, crec que no tinc dret a queixar-me, i puc dir que sóc feliç. Però la mort del meu pare ho va desencaixar tot. Res era on tocava, ni jo, ni ningú.
La imatge acabada del trencaclosques ja no hi era. I suposo, crec, estic conevençuda, que aquets últims 2 anys he estat, i cony, encara estic, ordenant-ho tot, i us puc ben dir que hi ha peces que encara no encaixen, hi ha moments, dies que per més que entefori amb força en el trencaclosques no acaben d'encaixar. I m'enfado, m'entristeixo, m'enrabio amb mi mateixa per ser com sóc, per lluitar contra l'inevitable, per no voler que les coses canviïn, quan ja han canviat inevitablement. M'entesto, em lligo, no em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el què he de fer. Com sona d'egoista.
Aquí enmig d'aquest espai buit i anirien un seguit de reflexions sobre l'egoïsme, que us estalvio. Només us en dic la veritat personal que n'he tret: els meus sacrificis personals no em porten a la felicitat, i sovint tampoc garenteixen la dels altres. Per tant, com a exerci de creixement personal he decidit treballar en fer-me feliç a mi i al meu marit. I, ser la millor versió de mi mateixa que pugui, perquè crec que si els altres em veuen feliç a ells també se'ls encomanarà una mica.
Si us he de ser sincera, ni jo mateixa acabo d'entendre com m'ho faré, lluito contra 32 anys de caràcter i un trencaclosques sense instruccions, però què carai, si he arribat fins aquí ja he fet el més difícil.
No sé ben bé qui era quan vaig començar aquest bloc, però de mica en mica, tot va anar encaixant, cada peça al seu lloc, cada moment, cada persona amb el seu valor, cada sentiment en la mida justa on pertocava. M'agradava tant aquella vida. No puc dir que la d'ara em desagradi, crec que no tinc dret a queixar-me, i puc dir que sóc feliç. Però la mort del meu pare ho va desencaixar tot. Res era on tocava, ni jo, ni ningú.
La imatge acabada del trencaclosques ja no hi era. I suposo, crec, estic conevençuda, que aquets últims 2 anys he estat, i cony, encara estic, ordenant-ho tot, i us puc ben dir que hi ha peces que encara no encaixen, hi ha moments, dies que per més que entefori amb força en el trencaclosques no acaben d'encaixar. I m'enfado, m'entristeixo, m'enrabio amb mi mateixa per ser com sóc, per lluitar contra l'inevitable, per no voler que les coses canviïn, quan ja han canviat inevitablement. M'entesto, em lligo, no em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el què he de fer. Com sona d'egoista.
Aquí enmig d'aquest espai buit i anirien un seguit de reflexions sobre l'egoïsme, que us estalvio. Només us en dic la veritat personal que n'he tret: els meus sacrificis personals no em porten a la felicitat, i sovint tampoc garenteixen la dels altres. Per tant, com a exerci de creixement personal he decidit treballar en fer-me feliç a mi i al meu marit. I, ser la millor versió de mi mateixa que pugui, perquè crec que si els altres em veuen feliç a ells també se'ls encomanarà una mica.
Si us he de ser sincera, ni jo mateixa acabo d'entendre com m'ho faré, lluito contra 32 anys de caràcter i un trencaclosques sense instruccions, però què carai, si he arribat fins aquí ja he fet el més difícil.
9 comentaris:
Quina alegria llegir-te, t'ho dic de veritat. Amb les perspectives que tenies, amb tot plegat, de sobte vas desaparèixer i no sabia massa què pensar. Ara veig que no tot és bonic, però que hi ha coses que sí, i el que dius en aquest post, a mode de propòsit, no d'any nou, sinó per una vida, és perfecte. Sigues feliç, fes feliç, i sobretot deixa't fer feliç. Potser han passat 32 anys que no es poden canviar ni oblidar, però això és el millor, perquè l'experiència potser no et diu el que vols, però sí el que no vols a partir d'ara. Aprofita-la, que val la pena.
Felicitació especial per moltes coses, però em quedo en el lloc que em pertoca dient que 6 anys de blog és una bestiesa, una animalada de permanència. I no saps com em fa de content veure que aquest blog hi és des de sempre, des que vaig caure en aquest món, i que, molt o poc, continua. Me n'alegro de veritat.
"Bentornada" Anna.
Les coses són com sóm i no com volem que siguem.
Salut i poesia.
Bentornada Anna.
No et capfiquis en voler tornar a encaixar les peces. Jo en fa cinc anys que ho provo i hi ha dies que me'n sobren o me'n falten. Però el propòsit de ser feliç i fer feliços és potser una de les millors maners de portar-ho.
Doncs poca cosa més puc afegir a unes conclusions que tu mateixa has anat cuinant, païnt i digerint en el teu dia a dia, amb la teva experiència personal i el patiment en les teves carns.
Només dir-te que em semblen molt encertades.
Ah, i felicitacions per la tornada i per aquests sis anys de blog! Que sis anys són una animalada!!!
fantàstic, perquè escriure és una bona forma d'aprendre a fer trencaclosques. O potser és uan manera d'afegir-hi més peces?
Ai mare meva!
32 anys....ets jove encara i tens tota la vida per davant, i ara feliçment casada tens algú que et farà costat per a créixer ...no hi ha instruccions per fer trencaclosques, només es posar-se i anar posant i traient peces fins que re-composem un trencaclosques que ens permeti comprendre el nostre món, felicitats pels sis any de bloc i segueix persistint en el camí de la felicitat!
si algun dia trobes les instruccions, llença-les tot d'una.
Felicitats per els 6 anys de blog, és tot un rècord de permaneència i fidelitat a tu mateixa.
I bon 2012
La vida et porta a prendre decisions amb dret a equivocar-se i canviar-les. Sé mitjanament feliç no és difícil. Ser-ho plenament, exigeix cert exercici de voluntat. I un polsim de sort. Veig que hi has optat. Et trobàvem a faltar.
Ben tornada i per molts anys. Trobo que t'has donat uns bons consells.
Publica un comentari a l'entrada