Arraulida sota la meva manta de quadres rosa, amb els mitjons per sobre els pantalons del pijama, veig com la pantalla de la televisió es torna negre, després de l'últim episodi de Boardwalk Empire.
De reüll esporuguida em miro almeurei i dic: "Ara no sé si he fet ben fet de tornar a escriure".
"Que has estat tota l'estona pensant això?"
"Era més fàcil escriure quan era un personatge i feia el tonto". Dic.
Ja no sóc la Tarambana. Penso.
He tornat esporuguida, arraulida.
No vull remenar la merda, disseccionar cada moment, pensar mil i una vegada amb les coses que em preocupen i m'espanten. Perquè això ja ho faig jo soleta, no necessito cap bloc per tornar-me més neuroestènica. Per tant, he de pensar molt bé en què vull escriure aquí. Pensar-ho de veritat. Perquè això no acabi sent un evocador sentimental on em recreiï sense mesura.
"I tornaràs a comentar?" em pregunta elmeurei.
Silenci. "D'aquí una mica." Dic
Necessito el meu temps. Potser una setmana, o potser dues.
"Anem a dormir?"
Surto de sota la manta, la plego ben pegada i la penjo al sofà. A punt per quan la torni a necessitar.
16 comentaris:
Sense por. I sense presses. I sobretot, sense pressió. No ser la Tarambana no vol dir que aquest blog no tingui sentit. No et repetiré el que sempre t'he dit. Jo només vull llegir-te.
A poc a poc i bona lletra. I si es torna un abocador o un calaix de sastre com el meu, doncs seran dos blogs abocador/calaix de sastre. I no passa res.
Ets maca, Tarambana. M'agrades així, tan tu, tan nature.. :)
Doncs em repeteixo en els comentaris que ja t'han fet. Xino-xano, poc a poc, sense presses.
Les persones anem modelant-nos amb el temps, i el blog, que no deixen de ser una prolongació nostra, es poden anar modelant seguint el mateix pas d'aquest ritme vital.
La Tarambana siempre ha estado ahí... antes del blog... durante... y en los paréntesis... que vuelva a tener más o menos protagonismo, el tiempo lo dirá, pero el "personaje" también forma parte de tí...
Un besazo
Cada lletra té el seu temps :-) Content de legir-te!
El bloc és teu, tarambana també et pertany, el temps és teu, les decisions també, fes el que et sembli millor...pren el temps que vulguis i escriu el que et vingui de gust....aquí estarem....amb manteta o sense
Boniqueta, tots necessitem respirar, ja saps que jo ho vaig fer amb l'altre bloc i no em va anar malament.
Simplement respira fons i fins on et calgui.
Un petonet ben gran per tú i pelteurei :-D
Costa tornar, encara que en tinguem moltes ganes. A poc a poc. Trobar un nou ritme que s'adeqüi al nou jo (o tu... o nosaltres... ;)).
Jo ho subscric tot, i tot i més. M'alegra quan sé que tornes, t'enyoro quan no hi ets. petons!
Acabo de descobrir el teu blog, i si em deixes, hi aniré passant de tant en tant.
Bon dia senyoreta!
Ostres! És el segon bloc amic que visito des de la meva recent tornada... i tots tres hem coincidit en el moment de tornar, si fa no fa... què curiós!
Vaig a seguir investigant, a veure si a tothom li ha donat per tornar... :)
Aquest vídeo m'ha fet pensar en tu!
http://www.youtube.com/watch?v=70iSEMNVE_M
Per aquí se't troba a faltar. Bones vacances Tarambana!
La teva lectora obnuvilada
Vaaaaaaaaaaaaaaa! Que ja tardes!
Estic d'acord amb la Zel! El compte enrere fins a Nadal seria una bona excusa per tornar una micona ^_^
Publica un comentari a l'entrada