La finestra del 2009

Sóc incorregible, ho reconec, què voleu que us faci si la meva llisteta de bons propòsits, que tot just és un esborrany, ja sé exactament on em durà. Perquè per més llisteta, tots sabem que:

No aniré a nedar assiduament, no tindré temps per tornar a publicar al ritme que m'agradaria, no descarregaré les fotos al flickr, tornaré a abandonar la lectura sobre paper, no em llegiré la secció de política de cap diari, canviaré de canal quan facin els esports, no programaré els números de l'agenda del telèfon fix, no estalviaré tant com hauria de, faré campana de Tai Txi, em compraré més sabates de les que necessito, seguiré contracturada permanentment, no podré evitar caure en la pedentaria dissimulada al fer veure que jo no entenc de res d'això de l'Internet, que jo sóc una nena i les nenes no remanem html. Seguiré sense entendre la mateixa gent que ara no entenc, tampoc podré evitar dir paraulotes, dubtar de la meva professionalitat, jutjar massa durament als altres, plorar uns quants cops desconsoladament per tot i per res, pensar que no em mereixo elmeurei, creure'm divina i al minut següent sentir-me una formigueta, tampoc podré evitar mirar pel·lícules de final fàcil amb crispetes i cervesa i, després imaginar-me amb bikini i recordar la meva panxolina ja no tan insipient. Continuaré criticant despiadadement a les esquenes de, i pensant al passar pel costat d'una porta que segur que parlen de mi, els molt imbècils. Segur que acabo fent un descobriment fantàstic per acabar sabent que ja està passat de moda. Em faltarà temps per mi i, acabaré anant revolucionada perquè m'he posat al cap que he de, i ho he de avui i només avui. Em juraré ser flexible però la rutina em marcarà una línia tan recta que no hi haurà per on girar, els caps de setmana se'm faran curts i els dies continuaran començant a les 5 de la tarda, m'oblidaré de riure més i pensar menys.

L'any serà fantàstic, podré acomplir cada punt de la meva llista i el què és millor encara, podré reutilitzar-la any rere any. D'això se'n diu ser economo-pràctica.

Perquè deseganyem-nos les coses no canvien tant d'un any a l'altra. I, la única cosa que ens salva és trobar petites finestretes de felicitat. A la meva hi sóc jo a la cuina de casa, a fora plou, i a dins jo em rellegeixo la recepta de les magdalenes, mentre elmeurei ja prepara el motllo. A sobre el marbre de la cuina hi ha dues tasses de te, que s'han de netejar, i al menjador, la pantalla de la televisió deixa passar les lletres en blanc sobre fons gris d'algun clàssic del cinema que hem recuperat sota la manta de quadres.

L'any que ve m'agrada. M'agrada molt.

FELIÇ 2009 I MOLTES FINESTRETES DE FELICITAT

Avui és Nadal

Per cada un de nosaltres Nadal té un color diferent, una olor diferent, un gust diferent i un sentiment diferent.

Després de recomençar aquest post mil vegades, m'adono que aquest any Nadal encara no té ni gust, ni olor, ni mirada, perquè aquest Nadal junts no ha estat mai. Aquest Nadal nostre encara no l'hem pintat de cap color, però serà vermell, encara no li hem posat música, però serà d'acordió i encara no li hem posat imatge però hi serem tots dos. I, com que encara no en sabem massa de posar olor, color i enfocar la imatge, anirem a casa dels nostres pares a robar-los una mica de l'olor de rostit, una mica de les rialles d'infant i una mica dels llums del balcó i del pati.

Cap any Nadal m'ha decepcionat.

La meva mare a la cuina barallant-se amb la cassola alhora que s'adona que les estovalles no estan ben planxades, la meva germana a quarts de 15 amb pijama i la meva padrina, pintant-se els llavis abans d'anar a missa d'onze. El meu pare, absent misteriosament, reapareix amb la camisa d'excursió, euforic de fred i muntanya i l'escridassem perquè es dutxi i es canviï. La meva tieta empol·lainada i carregada de bosses, apareix amb extrema puntualitat i es tanca a la cuina amb la mare. Més tard s'hi afegeix la padrina de la meva germana, totes tres juntes s'enriolen d'acudits que jo no sé si entenc, que encara sóc petita.

Plats, gots, copes, tot per aquí i per allà, mentre el CD treu fum de Nadales. Tu seus aquí, tu allà i, ai, no, al revés, com ho feiem l'any passat? I, caguem el tió, morts de fred al pati, i dinem i bevem i ben tips comencem a salvar el món i a explicar històries. Just quan comencem a desparar taula, s'afegeix el meu tiet i la meva tieta al fi de festa. A fora ja és fosc, fa fred però a dins a casa s'està bé i en Bing Crosby encara canta. Avui és Nadal.

Hola

Des del meu humil punt de vista, si ni per Nadal ens queda la decència de ser hipòcrites és que el món va de cap a caiguda.

Aquesta reflexió tan anti - jo, m'ha vingut al cap com una epifania (que apropiat en aquesta època de l'any), mentre em dirigia amb elmeurei a comprar-me màscara d'ulls.

Doncs bé, anàvem juntets pel carrer, en plan anunci Calvin Klein, però no perquè no vivim a Nova York, la nostra vida no és en blanc i negre i no tenim el mal costum de voltar pel carrer amb una càmera fent un travelling, ran nostra, around us. Doncs bé, jo volia màscara d'ulls, Chanel, Inimitable, Waterproof, si us plau. Gràcies, de res.

La dependenta molt amablement, perquè ella si que ha estat hipòcrita, no com la protagonista del post que sortirà més tard, no tingueu pressa, em recomana la nova versió de Chanel: Excellence. L'Excellence, sembla ser que és fantàstica, em deixarà unes pestanyes llarguíssimes, és magnífica, estupenda i inaigualable, perquè no marxa amb l'aigua.

Convençuda la pago i quan em pregunten si tinc la targeta clienta contesto sense parpellejar (amb màscara ulls Chanel, versió antiga) els cognoms de la meva mare. Perquè jo sóc hipòcrita, ah, no, que això és ser mentidera. La dependenta, sense parpellejar (dedueixo que la seva màscara és Chanel de mostra), introdueix el nom de ma mare a la base de dades i no para esment que no coincideix amb el de la meva targeta de crèdit, però total, què? Qui paga mana. I si vull ser una senyora estupenda de 62 anys, que gasta crema reparadora anti-edad, ningú m'ho pot privar.

Doncs bé, elmeurei i jo seguim el nostre passeig tipus Dona Karan New York, però no perquè a la meva ciutat no hi ha gratacels i ni jo sóc la Esther Cañadas ni elmeurei és el Mark Van der Loo (gràcies a déu, que si no ara estaríem separats, jo m'hauria inflat de botox i ell hauria caigut en el més absolut dels anonimats conduint Peugots 306 per aquests móns de déu), doncs bé, anàvem tots dos juntets de la maneta quan veig a aquesta paia que havia treballat amb mi. La veig amb la mateixa cara de fàstic que fotia fa 4 anys, amb unes amigues que foten la mateixa cara de fàstic que ella i duent un cotxet de bebè, com si dugues el carretó de plaça. Ens veiem, ens apropem, i sense deixar de mirar-me quan jo la saludo, ella va i no em saluda. La molt imbècil, desgraciada. I, què voleu que us digui, si ni per Nadal podem ser hipòcrites i saludar, ja podem plegar.

Que un "hola" no costa res de res. Hombre, ya. Un hola, és totalment gratis.

Un hola, diu molt. Tot i que en aquest cas, un no-hola, també diu molt.

Jo humil de mena, acomiado el post dient: hola. (L'acompanyo amb una subtil caiguda de pestanyes Chanel, Excellence... ui... perdó si us he despentinat...)

I, recordeu:

El tren ja ha sortit

Si, si! El tren del blocaire invisible va deixar l'estació nadalenca en data 19 de desembre i puntualment es dirigeix al seu destí: el dia 5, nit de Reis. Els maquinistes, elveidedalt i una servidora, amb barret de Pare Noel farem dringar la campana i us farem arribar un email amb el vostre amic invisible.

(Perdoneu... confesso que no m'he recuperat de sentir en Pep Sala cantant (o fent veure que canta) el Tren de mitjanit! Per favor, que algú me la tregui del cap! Per favor, que algú li digui a aquest home que no sap cantar, que canta amb el nas i que ja no és ningú, gràcies!)

Quin nervis!!! No pel Pep Sala, deu-nos-en-guard-la-li-lo-lero! Sinó pel Blocaire Invisible!

Un cop rebreu l'email amb el nom de la vostra parella invisible en un futur immediatíssim, més immediat desafortunaament que la desaparició de les ràdios del Pep Sala, heu de fer anar la imaginació per tal que no us descobreixi, anar agafant idees i preparar un detallet virtual que penjareu en forma de post la nit de Reis! Quina emoció!

Els apuntats al Blocaire Invisible 2008 són 62 i podeu trobar la llista a Cal veí, comproveu que tot estigui correcte!

I recordeu:

El pessebre a casa

Aquest cap de setmana a casa farem el pessebre. I, quan dic a casa vull dir a casa meva. A casa nostra. Estic nerviosa per veure què posarem i on. Com serà casa nostra amb un toc nadalenc i si les quatre coses que jo tenia ara no faran riure en aquest pis. Suposo que si. Una habitació no és un pis.

M'agradarà fer el pessebre. Primer vaig pensar a no fer-ne, li vaig dir almeurei que preferia no tenir pessebre aquest any a anar a comprar-ne un d'aquest de quatre duros que et fan sortir una erupció cutània al veure com de maldestre ha estat el fabricant, que no artesà. No volia gastar-me els diners amb un pessebre que no ens agradés i si m'havia d'esperar a tenir-ne un de decent, m'esperaria.

Però, també us he de ser sincera, jo ja m'havia imaginat on quedaria perfecte el pessebre a casa i,quina tonteria, el racó que mai ha estat ple, em semblava més buit i més desangelat que mai al no tenir res a posar-hi per Nadal.

Suposo que la ment ens fa males passades perquè inconscientment hi vaig visualitzar el pessebre de quan era petita.

Quin sinó? L'únic que coneix les meves manetes de nena petita. A casa els pares, d'uns quants anys ençà, tenim dos pessebres. Quan ens vam anar fent grans els meus pares en van comprar un amb figures d'un pam, d'aquests que fa goig de veure i l'altra el vam guardar en una caixa de cartró.

A mi em feia gràcia el de la caixa de cartró. De quan el meu pare era petit. Perquè, per més tonto que sembli, en aquella caixa de cartró hi ha molts Nadals guardats i molts riures i molts desitjos i molts poemes mal recitats dalt d'una cadira.

Així, que amb la boca petita, vaig demanar al meu pare si em deixaria el seu pessebre. I, ara que ja el tinc a casa us l'ensenyo com un tresor. Moltes figures estan trencades, escapçades, algun pastor sembla que vingui de combatre però tot i així jo el trobo preciós.

Les ovelles del nostre pessebre, sempre m'han tingut el cor robat.

I, evidentment en el nostre pessebre, no hi falta, tampoc les figures desproporcionades, que obligues als pares a comprar perquè sinó no seria tan pessebre ni tan Nadal.

I, recordeu:

Camal amunt

Fa dies que em pregunto per què gairebé tots els participants de Fama (el càsting) duen un camal dels pantalons arremengat fins just sota el genoll. Alguns, intueixo els més cool, deixen veure un mitjó que, com no podia ser d'altra manera, acaba d'arrodonir l'estilisme: quadres llampants, ratlles de colors que es barallen entre si, dibuixos indesxifrables i un estilisme, que a la meva ciutat no es ven. Em tenen encuriosida els que sense mitjó llueixen orgullosos el pèl de la cama. Les noies, no sé ni per què ho escric, creuen que com meys roba millor.

Després d'una setmana de baixa (o en van dues ja...) estic a punt de convertir-me en la col·laboradora ideal d'aquests programes de televisió que, per increïble que us sembli, no m'he mirat cap dia.

Jo estic enganxada al tarannà del Cuní, les seves frases hiperbòlicament llargues em tenen fascinada. Sovint només escolto per veure fins on és capaç de juxtaposar impertinentment frases que només semblen voler dir una cosa: com de petit és el món i com de gran sóc jo, amo dels límits del llenguatge.

"Contestim amb un si o un no, a aquesta pregunta" li diu a la Tura.
"Escoltim, això sembla un interrogatori" rient, per fer veure que està cómode.
"No, no... és senzillament una invitació a contestar amb un monosíl·lab".

Xin-Pum. (Una estaca al cor, com a mínim!)

Esmorzo cada dia, puntualemnt amb ell. A les 8 i 23, a un quart i mig de nou que diu ara, després d'haver resorgit de les flames de la paròdia televisiva. Al cap de poc començo a intuir que d'un ensurt lingüístic, el cafè amb llet se m'atrevessarà i anirà a petar just damunt la pantalla de la televisió, que no és BlueRay, però tampoc cal menystenir-la. Just llavors, tanco i em passejo pel pis, escolto Minoria Absoluta i rellegeixo les columnes del Guy Browning a The Guardian i faig massa trampes fent el Crossword, com abans. Com quan tenia temps i era un ritual i, no gairebé un premi.

Crec que si estigués de baixa molt més temps involucionaria (paraula que ara no sé si m'he inventat) fins a convertir-me en una mena d'ésser entre savi i tonto, drogada d'Ibuprofè, endollada a la manta elèctrica, escopint posts que mai veuran la llum i obrint al carter com a únic acte social. Aixo si, sempre sempre, amb el camal del pantaló just fins a sota el genoll.

Des de casa

Fa fred, ho noto pel blau del cel.

Des de la cuina mentre escalfo la llet, segueixo els veïns amb l'oïda pel pis de dalt i per l'escala. Són 3 quarts de nou, hora d'escola. Passes petites baixen escales avalls i unes claus giren en un pany. Potser el 2º 1º.

Just quan m'assec sento la porta de davant que es tanca i un cotxet que surt. És l'àvia. Ens saludem puntualemnt cada matí quan ella arriba i jo marxo, prop de les vuit. Sempre em pregunto si deu ser la mare d'ell o d'ella i sempre em contesto que és la mare d'ella. No sé perquè.

Quan surto a fora a la terrassa, envejo els balcons que ja els toca el sol. Tinc ganes que corri el temps i com un ventall la claror arribi a tot arreu de la plaça, per asseure'm just al costat del vidre, i veure com l'aire balla acompassadament dins un raig de sol tafaner que s'ha escolat a través de la cortina.