Camino mirant els fanals que semblen seguir fins l'infinit, carrer enllà. La lluna m'espia darrere els edificis i les finestres de les cases, obertes, exposen secrets que jo no hauria de mirar. La plaça és tranquil·la i Montserrat rogenc al mirall, sembla lluny, però només han passat 36 moviments. M'agrada tornar de nit a casa i veure les cortines blanques il·luminades, sabent que darrere m'espera un somriure i l'abraçada que des del matí desitjo. M'agrada tornar a casa, m'agrada tornar a tu.
7 comentaris:
És una sensació única saber que ens esperen. Molt bonic!
Ains, que bonic!
Aprofita aquelles abraçades. Deu de ser perfecte tornar a casa i que et reben així...
(molt bonic)
Però no és això casa? Ell és casa. Si no hi fos només serien quatre parets.
aissssssssssss. que maco, ho corroboro, tot i que "elteureiet" no és "elmeureiet" però, la sensació del "tu" si que ho és :)
Petons nina!!
És fantàstic i indescriptible poder tornar a un "tu"...
:)
A mi, després d'algun d'aquells malaguanyats dies que valdria més no haver-se llevat, m'encanta el moment en que arribo a casa i tanco la porta... és una sensació de "els problemes es queden fora, ara és el meu moment".
Home sweet home!
Publica un comentari a l'entrada