Havia de plegar a les 2 però he sortit de l'escola a tres quarts tocats de tres. Ja passa això, aquests dies que no hi vas a la tarda, els matins s'allarguen un no dir. Hi ha molta feina i poc temps.
Amb S. hem establert un codi: si em feia una perduda volia dir que calia que baixes a la seva classe.
Entre nosaltres, com a pares, si veieu que a l'entrevista amb el tutor comença a aperèixer gent: equip directiu, mestre d'educació especial, especialistes... No us enganyeu: la cosa pinta malament. Ja no és un tema entre tutor i família, és un tema d'escola. Ja podeu respirar que la cosa va per llarg.
L'entrevista ha estat com un partit de tennis. No ha guanyat ni l'escola, ni el pare. Ha perdut el nen. Com sempre.
"Donat que... i blablablabla... i els coneixements i blablablalbla... i les absències i blablablablablabla i... per tot això, i tal com ja havíem comentat a l'entrevista anterior, creiem que hauria de repetir."
"Jo mantenc la meva postura, no repeteix"
Final del primer assalt. Bé, set que estàvem amb un partit de tennis.
Torne-m'hi que no ha estat res.
"El nivell del curs vinent, la necessitat d'una bona base... la blablablablabla... li fem un bé, per nosaltres no és fàcil tampoc, hi hem donat moltes voltes, hem tingut en consideració moltes coses i... blablablablablablabla"
"Aquest estiu treballarà a casa"
"Va gairebé dos cursos enrederida"
"La situació familiar i blablablablablabla"
"Ho entenem, però creiem que el millor per ell és una repetició"
"No"
"Com a escola ens mantenim"
"Molt bé... Ho portaré a inspecció"
Final de l'entrevista.
Així que les tres mestres sortim sabent que hem fet una bona feina, fins i tot estranyament contentes per haver-nos mantingut en la nostra posició, malgrat tot. I, suposo, no sé les altres, però almenys jo si, també amb la sensació del poder immens que molts pares creuen tenir i exerceixen i amb la nostra vulnerabilitat com a institució.
Jo penso amb la Maria, la primera nena que vaig fer repetir. El meu primer any de mestra. Em van dir que la recordaria sempre. No els vaig acabar de creure. Ho recordo tot. Nom i cognom sencer, problemàtica acadèmica complerta i emocional també. I les hores debatint-me entre que es quedés a 4t o pugés a 5è. Moltes.
On deu ser ara la Maria? A l'institut, ja? Si. Sembla que hagin passat segles i només fa 6 anys.
Amb S. hem establert un codi: si em feia una perduda volia dir que calia que baixes a la seva classe.
Entre nosaltres, com a pares, si veieu que a l'entrevista amb el tutor comença a aperèixer gent: equip directiu, mestre d'educació especial, especialistes... No us enganyeu: la cosa pinta malament. Ja no és un tema entre tutor i família, és un tema d'escola. Ja podeu respirar que la cosa va per llarg.
L'entrevista ha estat com un partit de tennis. No ha guanyat ni l'escola, ni el pare. Ha perdut el nen. Com sempre.
"Donat que... i blablablabla... i els coneixements i blablablalbla... i les absències i blablablablablabla i... per tot això, i tal com ja havíem comentat a l'entrevista anterior, creiem que hauria de repetir."
"Jo mantenc la meva postura, no repeteix"
Final del primer assalt. Bé, set que estàvem amb un partit de tennis.
Torne-m'hi que no ha estat res.
"El nivell del curs vinent, la necessitat d'una bona base... la blablablablabla... li fem un bé, per nosaltres no és fàcil tampoc, hi hem donat moltes voltes, hem tingut en consideració moltes coses i... blablablablablablabla"
"Aquest estiu treballarà a casa"
"Va gairebé dos cursos enrederida"
"La situació familiar i blablablablablabla"
"Ho entenem, però creiem que el millor per ell és una repetició"
"No"
"Com a escola ens mantenim"
"Molt bé... Ho portaré a inspecció"
Final de l'entrevista.
Així que les tres mestres sortim sabent que hem fet una bona feina, fins i tot estranyament contentes per haver-nos mantingut en la nostra posició, malgrat tot. I, suposo, no sé les altres, però almenys jo si, també amb la sensació del poder immens que molts pares creuen tenir i exerceixen i amb la nostra vulnerabilitat com a institució.
Jo penso amb la Maria, la primera nena que vaig fer repetir. El meu primer any de mestra. Em van dir que la recordaria sempre. No els vaig acabar de creure. Ho recordo tot. Nom i cognom sencer, problemàtica acadèmica complerta i emocional també. I les hores debatint-me entre que es quedés a 4t o pugés a 5è. Moltes.
On deu ser ara la Maria? A l'institut, ja? Si. Sembla que hagin passat segles i només fa 6 anys.
7 comentaris:
Les reunions amb els mestres son un pal des de les dues bandes eh! jajaja a mi em toca un dia d'aquests, però segur que la mestra no plega tant tard!
No saps el que hauria donat per què els mestres del meu fill fessin la recomanació de repetir al pas de 4t a 5è. Desgraciadament me la van fer a 6è quan ja havia buscat un centre per fer l'E.S.O. i estava admés.
I això que els hi havia preguntat més d'una vegada.
Buf! Déu n'hi do el post i tot plegat!
Alguns pares, en fi... vosaltres sou els professionals (en el bon sentit de la paraula) i sou els que teniu la paraula a si el nen repeteix o no.
Quan van començar els pares a discutir les decisions dels mestres. Quan nosaltres estudiàvem, si el nen havia de repetir, repetia punt, oi? O ja passava això i jo no me n'assabentava?
Ostres! Doncs sembla que ho teniu molt clar, oi? Si finalment es duu a terme la inspecció, ja ens explicaràs quina cara fa el pare quan li diguin que sí, que el seu fill ha de repetir!!
(he arribat perquè t'he vist nominada als c@ts!) :)
Per què deu ser tan difícil fer-los entendre que no és cap mal? Al contrari. Sempre és una llàstima que pares i mestres no es puguin posar d'acord.
Per cert, torno a ser jo. A Silenci (http://aixoiallo.blogspot.com)li fa molt de goig entregar-te el premi pedraforca.
Publica un comentari a l'entrada