divendres, de juliol 10

Tot plegat

Em vaig adonar com de malament estava un dia, al Llongueras de Rambla Catalunya. Així de fred, així de clar.

Jo no havia de ser allà, però hi era. M'havia aixecat, dutxat, vestit, fet un cafè amb llet i tres torradetes amb margarina i melmelada, i havia anat a l'escola.

La meva ment, ja des de casa s'havia construït com seria el matí, com aniria tot, perquè un dia de l'altre tampoc acostuma a diferir massa, i al final fins i tot preveus els possibles sobresalts. Però el sobresalt que no podia preveure és que acabés a Barcelona, a una trobada-reunió massa política, massa poc educativa i massa poc profitosa.

Després d'acomodar-me a aquest canvi: bitllet de tren, no esmorzar, no papers on prendre apunts, no idea d'on anava, no interès...vaig trobar interessant aquesta escapada, en plan business woman, aquesta descoberta que al món hi ha gent que esmorza en bars "minis de fuet amb coca-colas" i després pren tallats. La visió del món en marxa, em va fer adonar de com de tancada és la vida a l'escola. La reunió trobada em va constatar la necessitat de fer més reunions - trobades per sortir de l'escola que creiem el mèlic del món. I, tot això em va dur al Llongueras. Perquè era allà, era l'últim dia de curs i tot plegat m'havia fet sortit un egoisme bastant impropi de mi en un dia laboral. Després de mig any sense veure cap tisora, el meu cabell bé es mereixia una tallada, i el meu bitlleter podia permetre's una clatellada.


I, allà asseguda, després de rebre la benvinguda més calorosa a una clienta gens habitual em vaig asseure i vaig gaudir dels protocols establerts: bata, tovallola al voltant del coll, passada de pinta, preguntes cordials i un passi a la pica, si és tan amable.

I, allà asseguda, amb el cap mig reclinat em van entrar unes ganes de plorar terribles que vaig haver de fer esforços per controlar. Perquè per primer cop en mesos, per primer cop en un curs escolar havia pogut deixar de ser jo, per poder ser JO. Perquè per fi el món començava a parar-se i jo podia despullar-me de totes aquestes cuirasses laborals que m'he anat construint per sobreviure. Sentir-te tan nu de tot en un lloc tan desconegut és... fred i sobretot molt trist.

I, no ho vaig dir a ningú. Tret d'ara. Que ho dic. Que he estat malament. Que possiblement encara ho estic. I, que sé que el curs que ve serà igual. O pitjor. I, això m'aterreix.

I, si no tingués QUI m'abraça cada dia, segurament tot plegat encara seria més difícil.

I, què he aprés de tot això? D'aquest curs escolar infernal? Que sempre quan les coses van malament el primer que fem és oblidar-nos del més important: nosaltres mateixos.

I, aquí estic, escrivint aquest post catàrtic, amb un nus a la gola i el convenciment que el mal de panxa que tinc és una mena de "crisis sanadora" que el meu cos m'imposa per buidar-me de tota la merda acumulada al llarg del curs. També sé, perquè ho sé, que l'any que ve seguiré aixecant-me cada mati intentant canviar el món i convencent-me que tot anirà millor, perquè quan una és tonta ho és fins al final. Només espero que tot plegat hagi servit per alguna cosa. Encara que sigui, anar més sovint a la perruqueria.

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Tens tota la raó amb que quan van maldades ens descuidem molt a nosaltres mateixos, i això esdevé un desastre, perquè no ens n'adonem mai dels mais. Anem fent, tenim malestar, tenim sensació de lluita constant, de batallar, però arriba un bon dia que t'adones que estàs fet una merda, i s'imposa un cop de timó. Ara que tens vacances pots aprofitar per relaxar-te. Però tu mateixa t'adones que hauràs de tornar a lloc, i que t'esperen altre cop mesos i mesos de patir. De vegades sortir corrent no és de covards, sinó de sensats. Potser t'ho hauries de pensar si la feina et suposa un greuge psicològic. No m'ha quedat mai clar si és la feina en si el que et treu de polleguera, o és l'entorn. Em decanto per la segona opció, i si així és, jo de tu faria un pensament, abans d'anar a pitjor. T'ho diu un que va deixar el doctorat perquè el tracte amb el seu cap el deixava desfet psicològicament. Ara estic content amb la nova feina, i no me'n penedeixo, almenys per ara.

Finalment, dir-te que passes de puntetes per un altre tema, el fet de tenir algú al costat que t'abraça cada dia. Pensa que això té més importància (però infinita més!) que qualsevol cosa relacionada amb la feina. La importància està en que l'estimes, i aquí acaben les prioritats.

Unknown ha dit...

Ànims, noia! No sé ben bé què dir-te. Bé, potser que aixecar-se cada matí intentant canviar el món no és ser tonta. En absolut, això no pot anar associat a cap adjectiu negatiu. Això i que és cert, quan les coses van malament, el primer que oblidem som nosaltres mateixos.

Laia Martínez ha dit...

I el que menys pots fer és oblidar-te de tu mateixa, i de fet, anant al llongueras ja no t'has oblidat de tu mateixa :) com a mínim et va agradar el look que et va deixar?hehe no ens coneixem, em presentaré, sóc la laia, i acabo de descobrir el teu bloc al bloc de premiscats, t'agrego al meu llistat d'amics per anar-te seguint i llegint i ànims, no se molt bé sobre que va el tema però si la feina et fa estar tant tant malament... planteja-t'ho, treballem per viure o vivim per treballar? si ets professora segur que alguna oportunitat millor tindras, nu se! :) petons

marta ha dit...

sóc fatal fent comentaris però intentaré dir el que vull dir-te: si algun dia tinc fills estaria tranquil·líssima si fossis la seva profa d'anglès. La ilusio que poses en les coses, l'alegria i el respecte pels temes d'ensenyament que expresses per aquí té tot el sentit del món. Una altra cosa, t'admiro per haver-te atrevit a dir que no tot són flors i violes sempre, jo no puc fer-ho ara mateix i ho necessitaria, pero no puc ni tan sols al blog pq en saben l'adreça pares, companys feina, amics, amants i ex. La meva vida ha perdut força sentit pel que fa a l'amor i no me n'acabo de sortir i em sento avergonyida. Hi hagut temporades que no t'he pogut llegir a tu ni a d'altres pq em feia mal llegir sobre tenir parella, compartir pis, tenir fills, l'amor i la vida en general, vaja, però és que crec que és el més important i si això falla la vida trontolla. La feina és el mitjà per tenir diners i res més, malgrat que per les hores que ens hi tirem es lògic que ens afecti en positiu i en negatiu. En el teu cas, estic sgura que tot millorarà. Es el que toca i no en tinc cap dubte. I ja sé que no et conec de res i que no sé de què parlo, però pel que t'he llegit t'impliques i tens cor. I això és el que compta. I bé, hi ha bona gent i mala gent a tot arreu pero per mi sempre guanyen els bons (i si no, temps al temps) encara que també m'hagi de sentir a dir que semblo tonta. I no, és nomes que intento ser 'bona', que lo de ser 'llesta' a vegades no em fa el pes. T'envio molts ànims. I un petit apunt d'humor: que se mueran los malos, hombre ya!

chamb ha dit...

No cal dramatitzar, tarambi. Tots tenim moments així , però res que un
bon larios amb coca cola no pugui fes passar al vespre (al vespre eh¡¡ abans no avans.).

I aquests moments d auto compassió , com bé dius, son catàrquics.

Un consell, agafa`t el teu reiet i feu alguna cosa extra, fregant els límits del socialment permès.

petons

Anna Tarambana ha dit...

Xexu, si no fos perquè quan arribo a casa tinc almeurei, no sé què faria, és el meu puntal i qui m'ajuda a relativitzar i "posar cada cosa" al seu lloc.

Tirai, gràcies guapa, aveure si n'anem aprenent...

Laia, hola i benvinguda al meu bloc! La feina és taaaaaaaaaaaan complicada... i tot plegat tan enrevessat... però bé, si, m'ho he de replantejar!!!

marta, gràcies, guapa!!! I, ànims a tu també! I, si que se mueran ya!!! ;)

chamb, maquest consell teu... ai, quantes coses em venen al cap!!! Jajajaja! :P Gràcies!

Susanna ha dit...

Estic aprenent, i costa molt, que la feina és feina. I punt! Si et serveix d'alguna cosa, jo llegeixo els teus escrits pensant en quina sort que hi hagi gent com tu, que pot ser no se'n surt, o creu que no se'n surt, però que intenta fer un voltant millor. No dic un món, que el món és molt gran.

Tard o d'hora de tot se n'aprèn i l'important és que t'hagis adonat. No canviïs, només cuida't i pensa una mica més en tu.

DooMMasteR ha dit...

De tonta res,Anna. Ets una heroina, i no precissament de pa sucat amb oli ;-)