El negoci del senyor G

El senyor G puja la persiana puntualment a les 5 de la tarda. Té el cabell grisos, mig ondulat i vesteix una d'aquestes americanes clàssiques, de tota la vida, no du corbata. El negoci del senyor G també ven productes clàssics, de tota la vida. I la seva clientela també és clàssica, de tota la vida... senyores de mitjana edat, que ja acompanyaven a la seva mare a la botiga del senyor G i que segurament tindran filles igual de clàssiques que també hi acabaran comprant. 

Si el senyor G vengués el negoci es faria d'or, no tant pel valor del producte sinó pel local.  Però ell això no li treu la son, ja en té de diners.

La filla del senyor G i jo no ens saludem, tenim una d'aquelles coneixences incòmodes, basades en una pseudo-amistat adolescent seguida per un "aquesta setmana no em va bé quedar, ja et trucaré". La filla del senyor G, compartia en la seva adolescència el mateix tarannà que son pare... la dependenta més jove és la que ha de netejar els vidres i treure la pols, la dependenta amb més experiència té prioritat a l'hora d'atendre les clientes i, endur-se comissió, però en ella sonava més despòtic... Aquestes noies joves que no tenen estudis i no saben atendre el públic... Ella molts estudis tampoc va fer, va treure notes pèssimes al col·legi de pago i va acabar fent un curs, donant-se-les de més, perquè tenia negoci familiar i ella sabia com fer els números ben fets, no com els altres.

La filla del senyor G, rodoneta com era, s'ha aprimat i ara té un tipàs que no sembla seu... Les últimes notícies que me'n van arribar va ser el tracte que havia fet amb son pare. Papa, si em poses un pis, jo m'ocupo de la botiga. La filla del senyor G té pis nou, amb mobles, i cotxe, crec que tambe té novio i dirigeix el negoci familar. 

Ara bé, el senyor G és qui puja cada dia la persiana per obrir la botiga, puntualment.