preparar un casament i tenir bloc, és pràcticament incompatible
dijous, de maig 12
Reflexió del dia (21)
Només amb la claredat absoluta que et dóna el dejuni previ a una analítica puc veure que no val la pena veure deixar passar la vida sense escriure. Com a blocaire guardo el pensament i la sensació de buidor dins meu, i al arribar a casa l'escupo davant el teclat. Cada lletra és al seu lloc, jo les barrejo aleatòriament per acabar escrivint una realitat absoluta:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
17 comentaris:
treballar, preparar un casament, tenir bloc i vida pròpia... és complicat, sí...
I la clàssica pregunta és... Com van els preparatius?
A mi la solució em sembla claríssima! No et casis! Abandonar el blog seria un error.
Casat amb el blog!
Tu ho has dit... pràcticament!... però no impossible!
No impossible, com diu el porquet.
Algun detallet?
Felicitats tarambana!
potser és difícil però per la xarxa volten dos blocaires que es van casar i encara escriuen....
Treballar, escriure un bloc, tenir vida pròpia i preparar un casament és... complicat. Però es pot fer. Ànims!!!
(I ara, la pregunta clàssica: Com van els preparatius?
I per què no es casa amb el blog?
Dona, açò depèn: te cases amb un lector teu?
No et casaràs amb un blocaire, oi?
àaaaaanims! Però bé, quatre ratlles sempre poden caure, no??? Els monosíl·labs també te'ls acceptem, no exigim gaire :)
Endavant amb el blog, i enhorabona!
La clau està en el "pràcticament".
Jo no recordo haver preparat el meu casament... però bé, algú ho deuria fer... ostres...
clar que, ho vaig fer taaaaaan fàcil...
el vestit me'l va fer ma mare durant les vacances d'estiu, l'ajudava la dona d'un cosí de mon pare que és modista... no em van empipar gens... un parell de proves i ja està...
no recordo tot allò de llistes de convidats... clar que tampoc érem molts... tampoc pocs... uns seixanta en total, crec...
l'església era a cinc minuts de casa meva a peu... i el restaurant a deu minuts més a peu hehehe
no vaig fer proves de pentinats ni res d'això... vaig anar a la perruqueria el mateix dia (era un dissabte) i ja està...
sí, a mesura que hi vaig pensant, recordo més coses... ara em fa gràcia :-))
el que passa és que normalment tot quedava decidit a la primera. invitacions, participacions... un dia i ja està...
clar que, quan fas les coses així, com nosaltres varem fer, també la pots cagar... grrrrr... i la nostra súper cagada va ser el fotògraf!! avui en dia tothom té algun conegut amb una bona càmera, però jo em vaig casar fa gairebé 21 anys... llavors no existien ni les digitals hehehe...
al restaurant ens van preguntar si teníem fotògraf, vàrem dir que no... i ens van dir "ah, si voleu us en recomanem un" i varem dir que sí... cassssuuuuumm!!
les úniques fotos boniques que tinc del meu casament (snifff) són les que em va fer el germà d'una amiga... ella vivia just al costat de l'església i va avisar a son germà... que estudiava fotoperiodisme i jo no ho sabia!!! i va tirar unes poques fotos al moment... després ens les va regalar...
si ho arribo a saber!! el xiquet llavors deuria tenir uns 20 anys, li hagués encarregat tot el reportatge a ell!!
apa, no sé ara per què estic pegant aquest rotllo... perdona :-))
fes, prepara-ho bé ;-) no et passi com a mi amb això del fotògraf... millor tenir-ho tot ben lligat :-)
El meu casament, va ser quasi paral·lel al que explica l'Assumpta.... no em va impedir fer altres coses... Fins i tot ara que treballo, porto una casa, batallo amb dos criatures, em lio en coses diveres... mantinc el bloc.... com dius, tot pràcticament és compatible.
Que et cases??????????????????
Joder, però quant de temps fa que no se de tu?? m'he perdut la teva vida al complert (em sento com una mare que es perd la primera rialla del seu fill).
Bueeeeeeeno doncs, ENHORABONA!!!!!!
Jo, com que ja tinc una edat, com el Xexu, també ho tinc clar, no cal que et casis, dona, no cal...
Publica un comentari a l'entrada